Dissabte

Si un dissabte qualsevol fes una juguesca per mirar d’endevinar on pares, tindria molts números de perdre. Podries ser a la muntanya –enfilant-la o lliscant-ne pendent avall–, a plaça, fent un volt pel carrer, sortint a comprar el diari o les escopinyes, al parc amb la canalla, fent cua a la pastisseria, a casa dels pares, dels sogres o d’un germà, a un tast de vins o de cap de setmana romàntic entre vinyes però sense vi, de viatge a les quimbambes, a la terrasseta de sota de casa –nen, faltarà una canya!–, comprant sabates de mig temps ara que ha arribat la primavera i renegant perquè aquest hivern no-hivern no t’ha deixat ni estrenar aquelles botes tan calentones que al novembre et van costar un dineral, fent benzina o la compra de tota la setmana, rendint-te a desfer els llençols quan t’havies proposat fer dissabte, avui que les nenes se n’han anat a esquiar amb el tiet, deixant el cotxe ben lluent mentre la petita queda embadalida amb el túnel de rentat, fent cua tornant de la Seu –potser del mercat, potser del Parc del Segre (Jan, ves amb compte amb els patins!), potser del Mercadona–, en una barra, llegint el mundodeportivo i desesperant-te amb l’onze més probable d’aquell vespre, arrossegant la teva crisi dels quaranta pel rec del Solà o per la pujada a la Comella

–on hi ha uns adolescents aparcats que es fan petons com si s’acabés el món–, llegint un llibre al banc del passeig del riu, posant els peus al mar i, ai, que freda l’aigua, però que poc que ens importa, perquè és el primer cop que ho fem plegats, anant amb els petits al conte que expliquen a la biblioteca o a l’escape room del museu, comprant el coi de perfum que t’ha encarregat la tieta d’Igualada, menjant-te un fanal mentre caminaves fent corets a tot de fotos insubstancials, quedant-te embadalida mirant uns jovencells que han retallat una bossa de patates fregides per poder mesurar quina de les seves dues carteres és més voluminosa, arribant a la fleca per comprar el pa just en el moment en què t’adones que t’has deixat la teva, de cartera, a casa. Però no. Avui no hi ha misteri. Avui sé que ets a casa. Si no hi ets, mil gràcies, perquè ens estàs salvant la vida, des de l’UCI o des de la caixa del súper. I si hi ets, queda-t’hi: ja falta un dia menys perquè torni a no saber on pares.