L'epidèmia (I)

... No feia encara gaires dies que eren a l’Àtica, quan començà a declarar-se l’epidèmia entre els atenesos; es diu que ja abans havia atacat molts indrets, però una plaga tan terrible i una mortaldat de gent no es recordaven d’enlloc. Perquè els metges, que no la coneixien i la tractaven per primera vegada, no hi podien res, ans ells mateixos n’eren les primeres víctimes en tant que eren els qui més s’acostaven als malats, i tampoc no hi valia cap altra ciència humana. Feren pregàries als temples, consultaren oracles i van recórrer a pràctiques semblants, tot fou inútil, i acabaren per renunciar-hi vençuts pel flagell.

El mal començà, segons que diuen, a Etiòpia,... A Atenes caigué d’improvís i primerament atacà la població del Pireu; per això va córrer el rumor que els peloponesis havien tirat metzines als pous... Sobre aquesta epidèmia, que cadascú, metge o profà, digui al seu entendre quin fou l’origen probable i quines les causes que creu de força suficient per a provocar una pertorbació tan gran. Jo, per la meva part, diré les seves característiques i mostraré els símptomes a la vista dels quals, si mai tornés a sobrevenir, tenint-se’n una idea prèvia, millor es podria diagnosticar. Perquè jo mateix vaig tenir la malaltia i vaig veure altres persones afectades.

L’any aquell, segons reconeixia tothom, havia estat un any particularment exempt de les malalties ordinàries; i si n’hi havia alguns casos, tots es resolgueren en aquesta. Però en general sense cap causa manifesta, sinó tot d’una, als qui estaven bons de primer els venien fortes febres al cap i vermellor,... Després d’aquests símptomes sobrevenien esternuts i ronquera, i en no gaire temps el mal baixava al pit i produïa una tos forta... El cos per fora no era gaire calent al tacte, com tampoc pàl·lid,... però per dintre cremava tant que els malalts no podien suportar el contacte dels vestits i dels llenços més lleugers, ni estar d’altra manera que nus, i amb gran delit s’haurien tirat a l’aigua freda. I així ho feren, tirant-se als pous, presos d’una set inextingible; però era igual beure molt que poc.

(Res de nou, com podeu veure! –Tucídides, Història de la guerra del Peloponès, llibre II, 47-54. Continuarà.)