Tornar a caminar

La cosa va començar el juny del 2006. I es va allargar un any. Un any amb cap més possessió que les que cabessin a la motxilla, un any sense mòbil, sense ordinador, sense cotxe. Un any farcit de bons moments però sense haver sentit que necessitava res del que va passar. Un any que vaig començar amb un fàstic indissimulable cap a totes les bestioles amb què em creuava durant el dia i convivia cada nit i que va acabar amb una indiferència recíproca entre nosaltres. Un any en què la calor del tròpic va passar de fer-se’m insuportable a ser un element més del paisatge i en què mai no vaig esperar cap transport amb impaciència. Un any que vaig començar tímid com sempre, absolutament maldestre a l’hora d’iniciar converses amb gent a qui no coneixia, i que vaig culminar amb dosis extra de sociabilitat, amb moltes menys punyetes. Un any d’enormes aprenentatges, un any que ensumava que seria un punt d’inflexió. Com podia tornar a ser el mateix després de tot allò? No ho seria pas. Seria millor. Més sociable, més pacient, menys consumista, més comprensiu, més resilient, més obert, menys capquadrat, més valent, més capaç de relativitzar, més conscient dels meus privilegis, menys superficial, més agraït, més alegre, menys estressat. I sí, va ser així. Però va durar ben poc. Tres setmanes a molt estirar… Tres setmanes i aquell any va deixar de tenir efectes en el futur. Tres setmanes i tot aquell canvi vital estructural i radical es va esvair. Tres setmanes i em tornava a enrabiar si se m’escapava el metro, tres setmanes per reconciliar-me amb l’estrès, tres setmanes per sentir que necessitava uns texans nous i unes ulleres més molonguis… I un any després, de retorn al tròpic, em tornaven a fer fàstic els bitxos i a costar-me iniciar converses. El 2008 ens va passar el mateix però a nivell col·lectiu. “Refundarem el capitalisme.” “D’aquesta crisi en sortirem transformats.” I ara hi tornem. “Aquest episodi de confinament ho canviarà tot.” I no m’ho crec. Sí que en un primer moment serà com tornar a caminar i ens meravellarem de com de diferents veiem ara les coses. Però passarà. I tornarem a ser els mateixos. Que no sigui, doncs, per una crisi. Que sigui perquè ho volem. Hi ha massa motius per voler un món millor, un sistema més just, com per haver-ho de confiar a una crisi.