Cada dia

Dos quarts de deu del matí i sona el despertador. M’alço. Simplement allò del lavabo, un parell d’inspiracions d’inhalador per als pulmons i decidir quines calces toquen. Abans d’anar cap a la cuina, entro al xiringuito a posar en funcionament els ordinadors. Ara sí: cafè amb llet, dues torradetes amb mantega, la pastilla del cor, la pastilla de la pressió, la pastilla de la circulació, la que no em prenc perquè no me’n recordo i la de l’estómac perquè ja se sap que allò que va bé per això va fatal per allò. I au, al xiringuito, asseguda davant l’ordinador fins a l’hora de dinar. L’habitació és minúscula, però encabeix tot allò que necessito. Els dits treuen fum, les lletres passen davant meu i el cap es decanta tot sovint cap a l’única finestra per veure si avui la plaça s’ha empetitit, si els vidres de l’edifici del comú són nets i si les muntanyes que reflecteixen encara no m’han caigut a sobre.

Les dues. Ja ho he dit: dinar. La feina més important del dia a la qual dedico dues hores senceres. Tot em somriu: uns musclos al vapor, unes patates rosses i uns ous ferrats, un rosat fresquet, una xerrada, la merla que em vigila, el merlot que canta, les muntanyes que em miren, els pardals que em volten, les flors que m’encensen... Les quatre. Ai, que el xiringuito s’espera. I au, ja hi torno a ser, fins que toquin les deu del vespre. Tant se val si toca dret civil andorrà, un epistolari entre escriptors, un estudi sobre el sexe dels àngels, un parell de volums en reconeixença d’algun savi, una novel·leta d’un aficionat que vol guanyar el seu primer premi literari, un volum de filosofia de la bona o la primera obra poètica d’un estudiant enamorat. Sort que de tant en tant m’esbravo amb algun tuit o amb alguna poesia per acolorir un paisatge.

Hora de sopar: pa amb tomata amb embotit i una cerveseta. I cap al xiringuito, ara a divertir-me amb el meu hobby preferit, manipular la llengua, fins a quarts de dues, hora d’anar a dormir. Cada dia, des del febrer del 2004. Voleu més confinament? Del meu pa nostre de cada dia al d’aquests darrers dies, només canvia el dinar, que també l’he de fer a casa. Quan ens en sortim (que ens en sortirem), prometo pensar-me seriosament canviar de feina.