Passat Present Futur

Amputar el passat del present i del futur. Un dels efectes simbòlics d’aquest episodi. Les guerres s’emporten els joves, aquesta pandèmia se’ns endú els grans. I això, en una societat adultocèntrica –també pel que té de gerontofòbica– serà llegit per alguns –no en faltaran– com un alleugeriment de la càrrega de les pensions, però el que es veurà alleugerida, i de forma irreparable, serà una part de la nostra memòria col·lectiva, la memòria viva i sense intermediaris d’algunes de les generacions més interessants de la història, unes generacions protagonistes de tants canvis, que han patit tantes merdes, que han mort i renascut tantes vegades, que s’han vist confinades de maneres tan extremes, i que han recuperat tants cops l’esperança que quan tot això passi, ens hauran d’il·luminar elles a l’hora de relativitzar un futur que de moment depèn massa d’un condicional.

I quin present tan estrany. I quin present tan present... Molt sovint es diu que el present no existeix, que quan el penso és encara futur i quan el pronuncio ja és passat. Què hi ha de més líquid que el present? I, tanmateix, aquest present d’ara és tan sòlid, tan dens, tan palpable. Perquè el passat és molt identificable, allò que fèiem abans d’estar tancats, la normalitat d’abans. Perquè el futur és incert, però sabem quan començarà, el detectarem quan arribi... I el present, aquests dies, és tan evident que designa aquesta nova normalitat... El present “d’habitude”, que diuen els francesos, el present d’aquests nous hàbits, el d’aquest “new normal”. El present és això. El present és avui i serà demà mentre demà sigui com avui, fins que demà deixi de ser com avui. I, alhora, és un present compartit. Perquè mai la globalització havia estat tan present com aquests dies. Perquè la globalització, que també va començar de forma epidèmica quan els microbis europeus van acabar amb mig Amèrica, se’ns fa avui més evident que mai: per com campa el virus per on vol, per com la seva arribada ens afecta a tots de la mateixa manera i ens té a totes, a casa, fent si fa o no fa les mateixes coses independentment de la nostra latitud i perquè en som més conscients que mai, perquè els diaris coreans i els andorrans parlen aquests dies del mateix: d’aquest present tan compartit i tan present.