L'epidèmia (i II)

... El caràcter general de la malaltia és impossible de descriure... De cossos humans n’hi havia molts sense enterrar... Els uns morien per abandó i els altres malgrat totes les atencions. No es trobà ni un sol remei, com qui diu, que s’hagués d’aplicar amb segura eficàcia... Amb tot, eren els qui s’havien salvat de la malaltia els qui més s’apiadaven del qui moria i del malalt, perquè tenien experiència i se sentien ja segurs; i és que el mateix home no era atacat dues vegades, almenys amb efecte mortal. I rebien les felicitacions dels altres, i ells mateixos, en l’excés de l’alegria del moment, tenien per a l’esdevenidor la vana esperança que ja no moririen mai de cap altra malaltia... Tots els costums que abans s’observaven en els enterraments foren trastornats, i enterraven com cadascú podia...

Tal era l’aclaparadora calamitat que havia caigut als atenesos: dins la ciutat la gent moria i fora la devastació del territori. Enmig de la desgràcia entre altres coses es recordaren d’aquest vers, que els més vells deien haver-lo sentit cantar feia temps: “Vindrà una guerra dòrica i amb ella la pesta.”

(Fins aquí. Ja no copio més. Es com si Tucídides fes una descripció de la nostra inaudita situació. Ara bé, el secret és un altre. Tucídides –i tots els clàssics– parlen sempre de nosaltres. La seva història és la història que tots hem viscut. L’epidèmia d’Atenes, de la qual Tucídides se’n va sortir –no així Pèricles–, és la nostra epidèmia. Hi som. Allí es planteja la nostra vulnerabilitat, els nostres límits, els nostres temors, les nostres angoixes i les nostres pors. Tucídides, un home realista, analitza la naturalesa humana i descriu la psicologia i els sofriments humans. Segur de si mateix va creure que escriure la vida viscuda era “una adquisició per a sempre”, com diu.

Confinat el llegeixo a casa i, després de 2.450 anys, veig i constato que la humanitat no ha canviat gaire. La història ens bufa a l’orella i ens posa l’ull en els errors que ja vam cometre. La seva lectura em serveix, no cal dir-ho, per relativitzar l’actual estat d’excepcionalitat. Diuen els experts que ara ve la desescalada, ja que s’aplana la corba. Déu vulgui que no se’ns aplani també la memòria!)