Mosaic

La veïna que fuma dins de l’ascensor però a qui no has aconseguit enganxar mai in fraganti. La mare de l’I, que és de les primeres que l’entra al col·le per poder obrir l’oficina puntual a les nou. Tota la resta de pares –els qui baixen de l’escola mentre tu puges, els qui pugen davant teu, els qui pugen darrere teu, aquells amb qui compartiu una part del camí...–: aquell que és extremament bona persona, el plasta, la que és alhora pesada, falsa i interessada, o aquella parella que no saps ni com es diuen però amb qui et casaries ara mateix, amb l’un, amb l’altra o amb els dos alhora. L’agent de circulació que fa els ulls grossos a què faci deu minuts que hauries d’haver posat tiquet i et saluda amb el bon dia entusiasta de cada matí. L’idiota que t’avança a tot drap baixant de Racons i el despistat que està a punt d’envestir-te caminant per la vorera mentre respon whats-apps de manera frenètica. La cambrera tímida, la que fa pinta que tot li rellisqui, l’excap de Govern llegint el diari a la barra, el cambrer de qui penses que sort que els croissants es venen sols perquè si depengués del seu entusiasme... El company de classe a qui feia mil anys que no veies i que et trobes pel carrer, aparcant la furgo amb l’estil que li hauries pressuposat quan cap dels dos conduíeu. La mare del teu millor amic, que va de camí al CAP, que no es troba gaire bé. Els companys de feina, un mosaic propi dins del mosaic: la poruga, el fatxenda, el rigorós, la reina de l’agilitat, els qui tot el dia posen pals a les rodes i els qui tot els dia apaguen focs, el superficial i la massa profunda, la que sempre va pel darrere i la que sempre s’escaqueja, el temerari i el prudent, l’avinagrat i la que t’alegra els dies... I després, la profe de música que sempre somriu, el Jordi controlant tota la canalla, el Xavi mirant si li queden xurros de xocolata... La vida, en la seva dimensió més significativa, són les persones que triem perquè ens acompanyin. La vida, però, en la seva dimensió més quotidiana, són totes aquelles persones que no triem però amb qui ens topem dia rere dia. Aquelles trobades inesperades. Aquelles persones increïbles o insuportables a qui aquests dies, sense saber-ho, també trobem a faltar i amb qui haurem de saber tornar a conviure quan això acabi.