Què ens espera?

Fins avui, m’hi havia resistit. Volia defugir de comentar la crisi que ens està assetjant. Així, en les meves precedents columnes, vaig continuar amb les meves divagacions habituals, deixant de banda qualsevol referència al mal tràngol que estem passant. Ara bé, aquesta setmana seria massa atrevit no esmentar aquest tema, que ens commociona a tots. Per cert, no soc cap expert en l’àmbit de la medicina i, doncs, no aportaré cap novetat. En aquests moments, s’ha de deixar la paraula als que saben, com el nostre ministre de Salut i el seu gat Barry, que ens alegra –el gat– i instrueix –el ministre– amb unes compareixences que d’institucionals han esdevingut col·loquials. Les explicacions del Joan Benazet són clares i precises i demostren que els profetes de la web, amb un discurs sense cap rigor científic, no tenen ni idea del que afirmen peremptòriament. A més a més, durant aquests dies de confinament, tots estem fent un curs accelerat de medicina, que ens facilita valorar les propostes dels governants dels diferents països atacats per aquest enemic invisible.

Més enllà de la qüestió sanitària, mereix una menció a part la teoria segons la qual l’actual pandèmia marcaria un abans i un després. Així, provocaria un canvi fonamental del nostre modus vivendi i ajudaria a prendre consciència dels valors fonamentals de la vida, els quals no sempre coincideixen amb els valors econòmics, als quals hem donat la prioritat fins ara. Ara bé, altres opinen que la nostra capacitat de resiliència és tan elevada que, d’aquí a uns mesos, la gran majoria de nosaltres s’haurà descuidat d’aquest daltabaix i continuarà actuant de la mateixa manera. Citen com a exemple la crisi del 2008, durant la qual s’augurava que tot canviaria. I finalment res no ha canviat. Avui ens trobem en una situació bastant similar. Certament, ens haurem d’esforçar conjuntament per superar aquesta crisi, però aquest esforç no és cap garantia d’aconseguir modificar els nostres hàbits. Per tant, entre aquestes dues opinions, ara per ara, sembla impossible decidir quina serà la vàlida. La resposta dependrà de la nostra actuació individual, però també de la col·lectiva, sempre que siguem capaços d’unir-nos.