Unitat política

La unitat política, en temps de crisi, seria el més desitjable i el que molts ciutadans estan demanant; que aquesta unitat es doni depèn i només és possible quan es produeix una primera condició: que qui ostenta l’executiu ho promogui, tal com el govern de Portugal ha fet i el govern d’Espanya està intentant, i que ho proposi al principal grup de l’oposició.

A Portugal, el primer ministre té el suport del principal partit de l’oposició perquè ha volgut parlar, dialogar i consensuar mesures per pal·liar la greu crisi. Això seria exactament, i els ciutadans ho han de saber, el que ens hauria agradat al PS.

A Espanya, el president del govern ha ofert a tots els partits de l’oposició un gran acord de país pels temps difícils que venen; de moment l’oposició sembla que ho està valorant i estudiant.

Als Estats Units, per exemple, el president Trump ja ha dit que ell mana i que farà el que cregui que ha de fer, que té poders per saltar-se el Congrés i el Senat i que l’opinió dels demòcrates no és ni important ni rellevant per a ell; tampoc els demòcrates, cal dir-ho tot, li han ofert cap acord de país.

Són tres exemples de com tres dirigents estan afrontant l’actual crisi. I a Andorra? En el cas del nostre país, una mica al contrari dels països esmentats, des del principal partit de l’oposició li varem oferir al Govern des del primer minut diàleg i mà estesa, li vàrem dir que ens tindria al seu costat si ens ho demanaven i ens oferien parlar de mesures per poder arribar a acords, a grans acords de país; però malauradament no ha estat així; ni s’ha volgut crear un comitè de crisi amb tots els partits, ni s’han tingut en compte les nostres propostes abans d’entrar el projecte de llei, ni es va treballar la llei conjuntament i finalment en els treballs en comissió els tres partits de la coalició de Govern no han volgut tampoc obrir cap via de diàleg amb el PS ni atansar cap posicionament i literalment han passat el rodet per sobre de les nostres esmenes.

Els tempos i les decisions d’aquesta crisi les ha marcat en tot moment el Govern, que ens ha situat en papers secundaris, passiu i només a l’escolta; no ens costa dir, en aquests moments, que ens hauria agradat més participació, més treball conjunt, més acords i complicitat i sobretot no haver-nos sentit i ser tractats exclusivament com a oposició i fora de tota decisió.