Les mans sota els guants

Per poder-hi anar, va haver de renunciar al Beers & Balcons de cada divendres i al sopar dels voluntaris de la seva estació, on la Sole garantia riures i festa. Va fer-hi cap intencionadament tard. Per no ser dels primers. Per ser dels rebuts i no dels qui rebien. De fet, no coneixia gaire gent dels parells de la seva avinguda. De fet, el sopar dels senars agrupava gent molt més divertida. De fet –aclarim-ho d’una vegada– només era allà per ella. L’havia vist per primer cop el 16 d’abril, al passeig del riu, separades d’una desena de metres: runner –com ella–, en plena crisi dels 40 –com ella–, mirada afable i un cul d’escàndol. Fins al dia 20, va fer veure que la coincidència en l’espai-temps era una simple casualitat però les mirades de curiositat que rebia de l’altra riba la van animar i el 22 va fer el cor fort, va forçar els preceptes benazetians fins al límit i, en el moment de fer els estiraments, s’hi va apropar a quatre metres. Van intercanviar frases tòpiques, va gaudir de tots i cadascun dels volts de la tensió sexual del moment i en un món on l’en-tu-casa-o-en-la-mía no tenia cap mena de sentit, va fer l’única pregunta permesa entre dos parells que es de sitjaven: a quina hora sortiràs el 24? Des d’aleshores van sortir a córrer juntes cada dos dies i cada dia parell al vespre, la ràtio entre cursa i estiraments es descompensava cada cop més en favor de la modalitat que permetia quatre i no deu metres de distància. S’explicaven les vides, les alegries i les misèries, sumaven hores de vol de confiança, tot concentrat en aquella mitja hora deliciosament absurda en què feien anar el quàdriceps cap aquí i el bessó cap allà. Cap de les dues, però, va gosar pujar un nivell més. No van haver-hi ni skypes ni meets ni hangouts ni whatsapps ni zooms ni jitsis, tan sols dies senars d’espera i matins parells de riure nerviós. Fins a aquesta nit. Una nit parell, òbviament, però parell només per seguir la conya. Una nit normal, per fi, de taula llarga, de brindis a més de dos, una nit per pujar vuit nivells de cop i demanar-li, genoll clavat al terra, si al proper confinament voldràs confinar-te amb mi. Una nit de gir cruel de guió, de descobrir per fi els llavis perfectes que s’amagaven rere la mascareta però també, ai, les mans camuflades per aquells guants.