Confi(n)at

Confinat a casa en aquesta inaudita situació, el cap barrina molt i viatja. Et fa anar d’aquí cap allà. Tan aviat ets dins l’epidèmia de l’Atenes clàssica o dins del centre sociosanitari El Cedre com mirant els detalls del taló d’ajuda “de part de Trump” o seguint les batusses de l’Eurogrup i les promeses dels “instruments financers innovadors” que ens han de salvar. Sí. No és cap secret. Pinten bastos i venen dies, mesos i anys complicats i dolents, crítics i difícils. Demà, una vegada més, Europa se la juga. Confio que siguin capaços de crear un gran fons per a la reconstrucció d’Europa. Potser s’obrirà camí la solució francesa de la via del mig. Coronabons o eurobons, no per ara, però sí un extraordinari fons de recuperació que faci de quarta pota de la taula al costat de les altres tres: l’infaust fons de rescat de trista memòria, els llargs crèdits del Banc Europeu d’Inversió i una nova assegurança d’atur. Espero que Europa decideixi demà incrementar massivament els proper anys la seva capacitat d’invertir, dins o fora del seu pressupost, que tot són excuses de mal pagador. Ens la tornem a jugar. Uns més que altres, és clar. No anem tots en el mateix vaixell?

He tornat a llegir Una Europa Alemana (Paidós, 2012) d’Ulrich Beck, el que fou director de l’institut de sociologia de la universitat de Munic. És una de les seves últimes publicacions deguda a la crisi del deute i de l’euro. Però encara val. La reflexió gira dins el marc de referència del seu concepte de “risc”, central en el seu discurs sobre els reptes que ha d’afrontar l’home modern. En un debat de diagnòstics, la seva gran obra de fa 30 anys, La sociedad del riesgo (Paidós, 1998), és actualíssima en la realitat d’avui: una modernitat que ha perdut el control sobre si mateixa. I el remei és conegut: “més Europa” i construir-la “von unten”, des de baix. Un nou contracte social. D’una Europa dominada per l’Estat-nació cap a una Europa presidida per la política i la societat transnacional, una Europa dels ciutadans. “Doing Europe”, va ser la resposta de Helmut Schmidt, Jürgen Habermas, Jacques Delors, Imre Kertész, Herta Müller, Daniel Cohn-Bendit i altres cèlebres europeus.

Si no és ara, potser ja no serà mai.