La Màxima 39

A mitjan febrer, en aquesta columna, aconsellava llegir la Màxima 39 del Manual Digest al principi del coronavirus, quan ara farà 300 anys de la pesta de Marsella. Sempre he pensat que al jove Anton Fiter i Rossell, amb 15 anys, mort feia poc son pare, no li devia ser fàcil poder baixar d’Ordino per anar a estudiar al col·legi de Sant Andreu que els seus estimats jesuïtes tenien a la Seu. No era senzill desplaçar-se i passar els cordons sanitaris per sortir d’Andorra i entrar a Espanya. Avui ho entenem perfectament. La pesta, en qualsevulla de les seves variants, sempre ha estat el principal enemic epidèmic al qual combatre des de la Pesta Negra del segle XIV fins al XIX. A la pesta de Marsella, però, s’hi afegien a Andorra les conseqüències de la Guerra de Successió i del Decret de Nova Planta. Els Borbons havien dut a terme la primera legislació sanitària i el Edicto general comprehensivo, redactat pel Consell de Castella el 1721, fou el text pioner de control sanitari a la frontera amb França des del mar fins a l’Aragó. I aquí vingueren els dubtes, ambigüitats, confusions, equívocs, recels, sospites i tot el que vulgueu per saber a qui corresponia vigilar la salut pública a les Valls. Qui nomenava els “morbers”, guàrdies sanitaris? Calia soldats espanyols dins el país per fer complir la quarantena i ser alhora el cordó..?

L’adolescent Fiter i Rossell va viure en directe aquesta “nova normalitat” –sanitària i política– i, empès pel Consell General, escriu el Manual Digest. Les situacions límit sempre fan aparèixer grans dilemes: avui, la vida o l’economia; en aquell moment, el comerç o la independència. El Manual Digest és la primera gran resposta andorrana per trencar la disjuntiva, per fer possible la vida i l’economia, el comerç i la independència. Enlloc diu que sigui planer. La fina i subtil resposta:

“En temps de pesta (com succeí en França en lo any 1721 en Marsella), admetre les línies (per la preservació de la pesta) d’Espanya a petició d’esta corona, i fer guardar los paisans, preservant les fronteres de tan terrible mal, però tot representar-ho a la cort de França antes i admetre les línies d’espanyols i de son permís et vice versa.”

Essencial el “vice versa”.