Riure o plorar

Els qui vam néixer a la segona meitat del segle passat som fets d’una altra pasta. Encara vam ser educats en la creença que els costums són lleis, però no creiem que valgui més matar un home que perdre un costum. Jo tinc el costum, des del maig de l’any 1994, d’ajuntar-me cada primer cap de setmana de mes amb els amics de la Bisbal, una tradició que no es va trencar quan vaig pujar a viure a Andorra, fins al punt que, des de fa uns anys, se n’hi ha afegit una altra: jo baixo onze mesos l’any i ells pugen el maig. Ens agrada veure’ns (petons i abraçades), entaular-nos (tu seu allà que jo vull tocar la cuixa d’aquell), menjar (dos de bacallà, una de verdures a la planxa, un de cargols, dues de peix al forn) i beure (tots de vi, quatre de ratafia, aigua per la Dolors i un whisky per la Roser), parlar de tot allò que es fa i es desfà al nostre voltant i arreu del món, acollonar-nos mútuament, criticar a tothom i a tort i a dret, plorar-nos les penes i riure’ns les alegries... saber que som invencibles malgrat tot.

Doncs aquest any, el costum se’ns ha fos. Ens vam trobar el febrer al santuari d’Esperança, a Cruïlles, i no hi ha hagut trobada de març, ni d’abril, ni de maig, i aneu a saber si hi haurà la de juny, que ja dono quasi per perduda. Ens hem saltat una llei i estic condemnada a l’enyor i a una nostàlgia infinita, però no mataré cap home, sinó que pagaré la pena amb el record del maig de l’any passat i l’anada a Tuixén, on quatre de nosaltres tenim un pessic de cor, una embosta d’ànima i alguna llàgrima. Va ser on els vaig explicar que un cardiòleg boig m’havia donat mig any de vida només de mirar-me i que un pneumòleg sensat se n’havia rigut, m’havia dit que em curaria i, tot i que m’havia vist molt atropellada, no m’havia dit que deixés de fumar. I em vaig empassar com sempre, el meu parell de paquets.

En arribar a casa, a Encamp, em vaig asseure a fer el de la son i vaig encendre el ros... En apagar-lo em vaig prometre perdre un altre costum: no fumar mai més. Aquest cap de setmana ha fet un any, ara que hi ha qui diu que fumar va bé per combatre aquesta merda que ens està matant. Segons com n’hi ha per plorar, però, segons com te la miris, la vida és un fart de riure.