enni

Primer, hauran hagut de reservar des de casa: res de recepcions, res de taquilles. Res de bars, tampoc, ni de clubhouses ni d’espais comuns: tornarà la pràctica esportiva però limitada a la seva part estrictament física, extirpada de la seva dimensió social, purgada de les seves possibilitats de postureig. De fet, hauran d’accedir a les instal·lacions quan els jugadors anteriors ja les hagin abandonat. I seguint uns itineraris determinats. I venint canviats de casa. I sense dutxar-se quan acabin. Fora la improvisació. Fora el petar la xerrada per comentar aquell revés a dues mans que ha anat fora –si és que ha anat fora– per tan sols uns mil·límetres i que si tinguéssim ull de falcó ja veuries tu. Fora el passa’m el xampú sisplau que m’he deixat el meu a l’altra motxilla. Fora els flirtejos i la seva canalització contra la porta del vestuari o fer pinya amb el cap o contra el cap en aquella decisió tan polèmica que s’ha pres a la reunió de dues hores abans. Només es podrà jugar, a més, a l’aire lliure. I partits individuals. I partits més curts, de tres quarts d’hora. Per poder netejar els bancs quan surtin. Per poder netejar els bancs quan entrin. Per poder netejar la xarxa entre partit i partit. I cadascú amb les seves pilotes, ben marcades. Res de compartir. Res d’avui ja les porto jo. Res de pilotes comunitàries que posi el club. Nen, tu, a l’hora de servir, ho fas amb les teves pilotes, i quan acabis, les reculls tu i l’altre que serveixi amb les seves. Ah, i cada dos jocs, canvi de costat però sempre en el sentit de les agulles del rellotge. I ni pensaments de donar-se la mà un cop acabi el matx, evidentment. Res de politesse tampoc.

Aquestes són les normes que regularan la pràctica del tennis a França a partir de demà passat. Normes per fer compatibles el tennis i la pandèmia. Normes per fer possible tornar a jugar a tennis a còpia de despullar-lo de tot allò superflu i de concentrar-se en preservar-ne els seus elements imprescindibles –i ei, no ens queixem, que malgrat tot hem recuperat el tennis. Normes que redueixen el tennis a la seva més pura essència, un tennis, però, tan essencial, tan pur, que és irreconeixible, que deixa de ser tennis. I si substituïm tennis per feina, classes, salari o vida, ves que no sigui també una mica això...