Vint-i-un anys

És la sensació aspra d’un petó de gat a la pell, d’aquella escalfor de llengua rasposa que t’acaricia, però no; d’aquell vi astringent quasi amarg del tot, d’aquell tast agressiu i rústec, massa jove, que t’esgarrapa el paladar, però no. És l’olor melindrosa de la grandalla, d’aquella dolçor embafadora que t’embriaga, però no; d’aquell pa calent quasi eròtic, d’aquell mossec lasciu i provocador, massa esponjós, que et lacera la pell, però no. És el gust àcid de la llimona espremuda, d’aquella aspror que t’escorxa les dents, però no; d’aquella cirera d’arboç quasi embriaga, d’aquella polpa sorrosa i feréstega, massa agressiva, que t’eixorda, però no. És la quietud tènue de la mar en un dia de primavera, d’aquell blau-verd de seda que quasi et parla, però no; d’aquell horitzó fred quasi gèlid, d’aquella immensitat orca i eixuta, massa inabastable, que t’encongeix, però no. És el xiulet agut del silenci de l’ànima, d’aquell no-res de la buidor que quasi t’ofega, però no; d’aquell bramul de la tramuntana, d’aquell plor salat i tebi, massa eixorc, que t’ofega, però no.

Fa vint-i-un any que vas marxar, Maria, i continuo enyorant-te. I enguany, t’he de parlar d’un papu que ha deixat de fer por a les criatures i ha embasardit el món. No exagero: arran i arreu del planeta, el papu treu la dalla i se’ns va enduent d’un en un, els humans estem engabiats i, les poques estones de portes obertes, hem de dur morrió per sortir. Fa dos mesos que no he pogut baixar, però sé que els rosers del teu jardí fatxendegen de roses (les veig en fotos i en sento l’olor quan tanco els ulls) i que l’espatifil·li n’està envejós. Però, per flors, una cigonya enamorada d’aquest maig buit d’humans t’ha dut bessonada. Sí, dona, ja saps que, en no ser-hi tu, jo faré d’àvia putativa i faré mans i mànigues perquè l’hereu, quan s’adoni que ha caigut de l’escambell, no els torturi a coces de guita, a hores i hores de patum o amb qualsevol altra delicadesa.

Ja ho veus, vint-i-un any després, entre sensacions aspres, olors melindroses, gustos àcids, quietuds tènues i xiulets aguts, si no fos que sé que soc jo qui no trobo els mots adients per descriure-ho, diria que no hi ha paraules per expressar com t’enyoro.