Andorra, un país fràgil

D’ençà que Andorra es va decantar pel turisme, els seus habitants han estat sempre conscients de la fragilitat d’una activitat que depèn de l’exterior. El pas d’una societat rural a una d’urbana comença de forma lenta i imperceptible els anys trenta del segle passat. Dels viatgers que visitaven el país, a principi del segle XX, atrets pel tipisme d’un territori ancorat a l’edat mitjana, es passa al turisme de masses que s’instaura als anys seixanta; la motivació ja no és paisatgística ni cultural, sinó comercial, amb l’atractiu afegit dels esports d’hivern.

La frontera política ha facilitat el procés de canvi, però també ha evidenciat la vulnerabilitat del territori quan els estats veïns han adoptat mesures que han fet qüestionar la viabilitat del país. Als anys cinquanta, les friccions entre el Copríncep francès i les autoritats andorranes van provocar una crisi política que va esdevenir també econòmica, per les restriccions a la frontera francoandorrana, comprometent l’afluència turística francesa; aquest episodi va demostrar la fragilitat d’un sector que, tot just, començava a enlairar-se. No obstant això, l’activitat turística s’apoderava del territori i els pocs milers de visitants es transformaven en milions en poques dècades, mentre el país s’estructurava en funció del turisme deixant pocs espais per colonitzar. Un estudi de la Universitat d’Angers (1976) constatava que els habitants d’Ordino es consideraven afortunats de restar al marge del desenvolupament que havia experimentat la resta del país i pensaven que la capital era un lloc inhabitable i podrit pels diners. No obstant això, defensaven que el projecte viari per unir Ordino amb França i la construcció d’una estació d’esquí a Sorteny eren elements imprescindibles per garantir la supervivència de la parròquia.

Les dues crisis que estem patint, la sanitària i la climàtica, obligaran a adoptar mesures radicals que han de contribuir a la sostenibilitat del territori. És evident que les dificultats a la mobilitat faran canviar l’actual model per orientar-lo cap a un turisme més domèstic i tranquil, basat en uns beneficis derivats d’una menor càrrega turística que contribuirà a una major sostenibilitat i a oblidar projectes que tenien com a objectiu incrementar la sobreexplotació del territori.