Abonament al mal menor

Imagineu un bloc de pisos. I ara una plaga (del que vulgueu, tant és). Imagineu també que amb el fons de la comunitat de veïns tenim uns diners limitats per combatre-la, que tan sols ens permeten triar entre dues solucions: tractar quatre dels vint habitatges amb una solució que ens garanteix que en aquells pisos no tornarà a haver-hi una plaga d’aquesta mena o, de manera alternativa, tractar tots vint habitatges amb una solució, però, que té molt poques probabilitats de funcionar. Tot i que la segona alternativa a triar és la més irracional, serà la que acabaran aplicant la major part dels governants (presidents de comunitat inclosos) que es trobin davant d’una situació similar. Aquí i arreu. I és comprensible: és la solució més assumible i la que menys maldecaps et comportarà tot i que cap d’aquests dos atributs fan que sigui ni la millor solució ni tan sols una bona solució. És una mica com quan veiem algú estirat al terra després de tenir un accident i el movem tot i el risc de destrossar-li la columna perquè jo què sé, és millor fer alguna cosa que no fer res, oi? És una mica també perquè si el que proposem és pagar la solució als quatre habitatges de menor renda (que no se la podrien pagar), acabaran sortint dos o tres veïns que diran que si amb els diners de tots paguem a aquells quatre, que també paguem per a ells (encara que es puguin pagar la solució bona i que, de fet, ja hagin decidit adquirir-la tant si la comunitat els ruixa casa seva amb la solució cutre o no). I és, sobretot, perquè les administracions, aquí i arreu, perpetuen l’errada de creure’s que l’equitat és tractar a tothom amb la mateixa recepta. Molt bé. Ara oblideu el bloc de pisos i les paneroles. I penseu com molts països estan gestionant aquesta crisi. Totes les regions tractades igual. Les mateixes mesures per als entorns urbans que per als rurals. Totes les escoles reobrint alhora i amb el mateix protocol. Les mateixes limitacions per a les poblacions de risc que per a les altres. Tot plegat un niu d’ineficiència (una aturada molt més contundent del necessari) i una manca de creativitat política (per no explorar més de dues alternatives) amb una sola justificació (falsa, a més de poc valenta): que no se’ns pugui acusar de no haver tractat a tothom igual.