La nova normalitat (i II)

Torna la pregunta pel sentit, deia fa 15 dies. Confinats fins ara, sense moure’ns de casa, estem vivint fora del temps. L’espai ens defineix molt millor i ens convida a gaudir de la solidesa de la llar i també a dirigir la mirada sobre la suspensió de la vida quotidiana. Una llarga mirada cap endins. I tancats a la cova, des de Plató, ens fem preguntes i anem a la recerca del sentit, que avui es vehicula a través d’un extens ventall de proveïdors: la religió, la filosofia, el mindfulness, el ioga, la meditació, l’espiritualitat, la teràpia... Però, ras i curt, la pregunta principal i insubstituïble continua sent: per què vivim? Les preguntes sobre la mort són secundàries i pengen del sentit donat a la vida. Per això Plutarc, en les Vides paral·leles, posa en boca de Pompeu aquella sorprenent i desconcertant afirmació, quan els seus mariners tenien por de fer-se a la mar per dur el blat de Sicília a Roma enmig de la tempesta: “Navegar és necessari, viure no és necessari.” Què és viure i què és navegar? Hi tornaré un altre dia.

Ara que ja anem abandonant la clausura, que podem sortir ja a la llum del sol des de les nostres coves, com al mite de la caverna, hem de continuar intentant no confondre el món de les ombres amb la realitat. Podem començar per aquesta impossible “nova normalitat”, en no ser normal tot allò que és nou i quan voldrà ser normal, ja s’haurà fet vell. Podem seguir, en aquesta NN, per l’abecé: per diferenciar entre “economia de mercat” i “societat de mercat”, entre Estat i mercat, entre política i economia. La primacia de la política no va contra el mercat, però sí contra l’aplicació de la lògica del benefici a les polítiques socials, com la sanitat, l’atenció a la gent gran, l’educació, l’habitatge, el medi ambient, l’urbanisme o la construcció europea. En la normalitat, vella o nova, és cabdal saber distingir, sota el sol, entre drets i mercaderies. El problema ve quan vols explicar la distinció i la veritat als que encara estan a la caverna. S’emprenyen molt, ens diu Plató, i t’hi jugues la vida, com li va passar a Sòcrates, condemnat a mort, per obligar els seus conciutadans a pensar i anar més enllà de les ombres i de les aparences. L’eterna normalitat.