Així no, ara no, tu no

Això d’avui us semblarà petit, ínfim. Va, sobretot, de superioritat moral, del cap de setmana mundial –el passat– de la superioritat moral. Superioritat moral dels lectors que es miren amb llàstima tots aquells que no llegeixen o que no llegeixen bé o que no llegeixen perfecte o que no llegeixen com els autoproclamats bons lectors creuen que hauries de llegir (parlo d’una enquesta que em va enervar d’allò més, però no seguiré per aquí, que ja us he parlat més d’un cop de com veig això de llegir, que pot ser la bomba, sí, però que tan sols és una opció més, que ni cal sacralitzar-ho ni té gaire sentit supeditar la felicitat i la supervivència de l’ésser humà a la lectura generalitzada de l’Ulisses de Joyce –ni tan sols a 10 dies del Bloomsday– i superioritat moral de les ànimes de muntanya que es miren amb llàstima tots aquells que no van habitualment a la muntanya o que no van a la muntanya quan toca o que no van a la muntanya quan i com els que sí que van a la muntanya creuen que haurien d’anar a la muntanya. Sí, parlo de comentaris sentits i publicats per aquí i per allà de tot de gent vantant-se d’anar sempre a la muntanya i no només quan se’ns desconfina i els bars estan tancats, de tot de gent molesta perquè ara les muntanyes s’omplin o alegrant-se amb ironia que ara per fi una part de la nostra població descobreixi les nostres muntanyes. I de debò que em fa mandra entrar-hi, però és que no és anecdòtic, perquè comentaris d’aquests contribueixen de ple a la construcció d’un ells i un nosaltres, oblidant-se que a banda que anar a la muntanya és tan sols una opció com una altra, hi ha qui treballa els vespres fins ben tard i que no té mai festa el cap de setmana i que si te la trobes a la muntanya en ple desconfinament i no un cap de setmana qualsevol no és, potser, perquè s’estimi més anar al bar que a la muntanya sinó potser perquè al bar hi ha d’anar a posar-se darrere de la barra i que potser, en comptes d’enfotre’ns-en, seria més productiu que ens poséssim a qüestionar la dualitat existent en les possibilitats de conciliar la vida laboral amb la vida a seques, l’apropiació simbòlica dels béns comuns per part d’uns quants, el classisme que ens impedeix veure’ns com a privilegiats i aquesta superioritat moral tan indigerible i tan insuportable.