'Back to basics'

Quan tothom parlava de societats desenvolupades i de no desenvolupades i el neoliberalisme s’anava gestant, un bon dia en Marshall Sahlins es va posar a parlar-nos de l’economia de l’edat de pedra i de les societats de l’edat de pedra com a societats d’abundància. Perdoni? Sí, sí, ha sentit bé jove –es devia fer un fart de repetir–: societats d’abundància. Societats on les necessitats bàsiques quedaven prou ràpidament cobertes i on la resta del temps es destinava a activitats d’oci. Edat de pedra. Necessitats bàsiques cobertes. Oci. Un segon que m’esclata el cap i no duc mascareta. La seva recerca, però, no s’aturava aquí a l’hora de provocar-nos: hi ha molta més gent passant gana avui que en l’edat de pedra; com més evolucionada és una cultura, més treballa i menys gaudeix de temps lliure. No us agafeu l’argument de Sahlins com una mostra de relativisme cultural naïf –perquè no anava gens per aquí– ni sigueu massa exigents amb el fet que funcioni perfectament –hi ha molta més gana avui però molta menys mortalitat i molta més esperança de vida, la definició de necessitats bàsiques s’ha ampliat moltíssim, etc.– però quedem-nos amb la idea general. I fem-la servir per pensar-nos, perquè el nas em diu que ens pot ser molt útil en un moment com l’actual. Perquè si posem el binomi necessitats bàsiques–coses supèrflues al centre del debat a l’hora de pensar-nos com a societats, no sortim gaire ben parats. M’imagino indicadors com ara: quantes persones perdem (deixen de poder cobrir les necessitats bàsiques) per cada dia que la indústria del superflu està tancada?; Quants dies pot aguantar un país amb la indústria no bàsica tancada abans que la major part de la seva població no pugui tirar endavant? I m’imagino comparant els resultats amb qualsevol altre sistema econòmic de la història i quedant en última posició destacadíssims. Per què? Perquè quan tu i jo no comprem allò que no ens és imprescindible, tant tu com jo tenim moltíssims números de no poder permetre’ns allò imprescindible. I això, que tenim tan assumit, només ho veiem com a problemàtic quan ens imaginem confinaments generalitzats, extensos i freqüents i, de cop, les necessitats bàsiques deixen de ser una preocupació marginal per tocar-nos a tots més o menys de prop. Ves que no tornem a anar tard...