La nova normalitat?

Han obert les fronteres. Però R no vol sortir. Prefereix quedar-se a casa, tancar-se al despatx que només abandona per assaltar la nevera. En canvi la gent necessita precipitar-se a les carreteres com si fugissin. D’on? Cap a on? Ell ho veu a la tele, als diaris. Sempre acompanyat de la cantarella de la nova normalitat. Sent nàusees. Només faltava el futbol. Les notícies de futbol. No hem après res, esborralla en una llibreta. No hem entès res. Nosaltres som el virus. S’aixeca. Obre la finestra. Encén una cigarreta i utilitza una llauna buida de Voll Damm com a cendrer. I aleshores ho veu. De lluny. De costat. Un mural amb l’arc de Sant Martí descolorit al costat dels contenidors. El primer cop que el va veure va ser un vespre que va sortir a l’ampit de la finestra per fumar. Al cel llostrejaven les últimes llums del dia. De cop i volta els balcons i finestres dels edificis propers es van omplir de gent que es va posar a aplaudir. R no sabia res de la nova anormalitat provocada pel virus i va estar a punt d’aixecar els braços com si estigués dalt del podi o fer una reverència, talment com si es trobés a l’escenari i la platea del carrer el felicités. Però es va reprimir. Què fan? Va notar les mirades que esperaven que també ell piqués de mans. Va sentir-se jutjat per les mateixes mirades quan van entendre que ell no aplaudiria. De què serveix, això? Davant d’un veïnat que el condemnava, va tancar la finestra i va esperar dins. Quan va sentir que els aplaudiments perdien pistonada, va tornar a obrir per acabar la cigarreta. Però amb aquell gest va provocar que les mans recuperessin el vigor per demostrar que no defallien en l’intent de demostrar alguna cosa que R no entenia. Durant una setmana es va distreure així: sortia a fumar quan els aplaudiments estaven a punt d’extingir-se, i aconseguia que revifessin. Va deixar de fer-ho quan els veïns van entendre que els prenia el pèl. El mural s’ha passat dos mesos al balcó d’un edifici proper. A la intempèrie, patint les ventades i alguna pedregada que l’ha malmès. Ara l’arc de Sant Martí és un aiguabarreig de colors abandonat al costat dels contenidors. La tinta del tot-anirà-bé ha plorat amb la pluja. Ha perdut accents i lletres. Aquesta és la imatge de la nova normalitat?