El tancament de les fronteres

Fa uns quants anys, alguns asseguraven que el camí encetat no tindria retorn. Segons ells, avançàvem, d’un pas valent, cap a la desaparició definitiva de les fronteres, que durant segles havien representat l’expressió física de la sobirania d’un territori. Una institució històricament simbolitzada per unes fites conegudes de tots, que marcaven uns límits que només es podien traspassar amb el beneplàcit de l’autoritat competent i amb l’obligació, molt sovint, de satisfer unes taxes. El món modern, i més precisament l’economia que el sustenta, difícilment podia assumir aquestes limitacions. D’aquí l’atorgament d’innombrables tractats destinats a facilitar tant el comerç de mercaderies com el lliure desplaçament de persones, i la consegüent erradicació progressiva dels tradicionals controls de duana i policia.

Aquest itinerari, que semblava irreversible en un món globalitzat, ha ensopegat amb una primera pedra, o sigui les activitats terroristes, que han obligat a endurir i restablir aquests controls. Però això no va afectar l’optimisme d’aquells que, amb gran entusiasme, militaven per una fluïdesa extrema en les relacions internacionals. Continuaven pensant que aquest primer impediment seria transitori. Ara bé, les vicissituds sofertes per diferents països han constituït indirectament el segon obstacle. Inclús Europa, que havia obert gran part de les seves fronteres internes, es va transformar en un búnquer per a les externes. Prova en són les imatges de desesperació d’aquelles famílies que, encara avui, intenten deixar el continent africà i creuar el Mediterrani amb perill per a la seva vida.

Finalment, acabem de comprovar com un virus, vingut de l’Orient, va afectar totes les fronteres, inclús els espais de lliure circulació. Amb prou feina s’han anat aixecant les limitacions imposades per nombrosos estats per bloquejar la propagació de la pandèmia. Val a dir que el nostre país ha quedat durament impactat per aquestes prohibicions i les seves greus conseqüències socials i econòmiques, la qual cosa no ha impedit al nostre gran veí del sud esperar fins a l’últim moment per aixecar la barrera, que fins ara hauríem pogut creure que ens unia i que en realitat ens separa.