Retrobament

I va arribar el dia i l’equipatge era escàs: un somriure al rostre i la rialla als ulls. El camí fins a la frontera va ser estrany: amb prou feines hi havia trànsit i tots els cotxes eren del país, però les cireres dels vint-i-set cirerers que vaig comptar es ruboritzaven al meu pas i tots els colors del verd s’il·luminaven amb una escletxa de sol que la nuvolada deixava passar. Al Runer, em va semblar veure un gest de complicitat (ja pots comptar!) en el guàrdia civil que em va demanar si duia mam o tabac. Després... cel obert.

Tres mesos i onze dies que no sortia de la gàbia. I el corredor de la Valira va ser més curt que mai fins a la Seu. I avall que fa baixada enmig d’un paisatge exuberant, amb el Segre cantant enriolat, el Cadí majestuós regalant-se’m i tot de poblets fins a travessar Martinet i Bellver i embocar el túnel, que no em va perdonar els dotze euros i nou cèntims per deixar-me passar. Vaig recordar que val més Bagà que Berga, vaig pensar en l’Eloi en passar prop de Vilada, em vaig entristir en pensar que no hi havia hagut Patum i vaig enganxar l’Eix fins al trencall que mena cap a Vic (no, no han eixamplat el pas per Sagàs). En arribar-hi, busco l’antiga escola de Gurb, somric en passar el Gurri, saludo Sant Jordi de Puigseslloses i tiro, agraint que alguna mata de ginesta m’hagi esperat florida, cap a Girona. En tenir-la a les envistes, però, giro cap a la dreta i a Riudellots ja somnio l’aire de mar, passo Cassà i ja veig Llagostera. Aviat seré a l’Empordà i notaré la tramuntana que avui no fa.

Quan passo Penedes, allà, un lluny de prop, el blau intens de la mar ja em fa l’ullet. M’hi acosto i totes dues juguem a cuit i amagar, entre pins i urbanitzacions, fins que ens abracem en una mirada just sobre la sorra de la Fosca. Ploro... i ella em besa els peus amb una llepada. Ja em sé a la plana. Miri on miri hi soc, com una Carol emmirallada, ara adulta, ara noia, ara infant: al Castellet o a la Fàbrica de Gel de Palamós, als boscos de les Gavarres, a l’abric de cala Estreta, a la gola del Ter, als camps de vora Tor, a la plaça de Monells, als carrers empedrats de Peratallada, a la festa major de tots i cadascun dels poblets... a la Bisbal. Com m’enyorava!