YouGif

Quan estudiava a l’Autònoma de Barcelona, me’l trobava per tot: a la sortida de la biblioteca, al bar, a l’oficina de la caixa, als plafons de les diferents facultats. Anés on anés sempre hi havia el Jordi, Jordi Serradell Elquefòs –he oblidat els cognoms–, o, de fet, el carnet d’estudiant del Jordi, un pòster anunci del carnet del pretès Jordi, etern estudiant universitari, farsant que protagonitzava els mateixos anuncis dels carnets d’estudiant d’altres universitats. Qui ets, Jordi?

A un parell de capítols de Black Mirror, les persones es fan còpies de la seva consciència perquè els facin d’assistents personals. Tu ets tu i, alhora, la teva Siri o la teva Alexa. Tu ets tu, lliure. I tu ets tu, empresonat en un dispositiu, encasellat en una única funció per a tu mateix.

Per inofensius, usuals i simpàtics que ens semblin, els gifs em semblen la culminació de la gradació encetada en els dos paràgrafs anteriors. Perquè, pensem-hi... estem alerta a les imatges de nosaltres mateixos o dels nostres que pengen les escoles, ens qüestionem amb relació a allò que compartim de nosaltres, censurem els pares que sobreexposen els seus fills amb la intenció de fer-los virals, assumim que existeixen drets d’autor i d’imatge i que es paguen i, en general, estem extremament susceptibles al que fan de les dades personals les empreses i els governs, però, ei, del que fem nosaltres de les imatges dels altres, d’haver-nos acostumat a expressar suport, admiració, por, ràbia, alegria o tristesa de manera constant amb un vídeo breu on es repeteix una acció d’algú a qui no coneixem, que no sap que estem utilitzant la seva imatge, que no cobra per imatge compartida, que en molts casos és menor d’edat, d’això res de res. De deshumanitzar a escala global la imatge de les persones que accidentalment han esdevingut gifables, res de res. No hi veieu una reprimenda moral en això d’avui, no va d’això, però pensem-hi: imaginem que la població de més de mig món, a l’hora de voler expressar que li fa vergonyeta una cosa, compartís un vídeo de la vostra filla tapant-se els ulls. És més: imagineu que per expressar vergonya la gent disposés de tres alternatives principals: escriure “quina vergonya”, seleccionar el dibuix d’un mico o un vídeo de la vostra filla. En calibrem l’abast?