Inútil

Cap de setmana a casa d’uns amics. Un llogaret pirinenc. Sis o set cases habitades i, com que tots són família, totes estan obertes de bat a bat. La part que més m’interessa del tour turístic és la visita de les eres, els porxos i els garatges-golfes, un escampall d’eines de tota mena i d’objectes destinats a sublimar el concepte de reutilització, eines que parlen molt de la gent que hi viu, gent que sap fer vi i fer pa, que sap arreglar bicis, motos i cotxes, que sap construir cases i tancats, gent que té mans i sap fer-les servir, que sap de les coses de la terra i de les bèsties, de les coses dels cables i els interruptors, de les ones i els bits. M’ho miro tot plegat i me n’adono que em suen les mans, les meves mans inútils que no van gaire més enllà del muntatge de mobles prefabricats sempre que les instruccions siguin prou clares, les meves mans inútils que no sabrien ni per on començar amb cap d’aquelles eines, les meves mans inútils, adaptades a un món on gran part de la nostra relació física amb el món la tenim subcontractada.

Sopar a casa d’uns altres amics. El pastís que ens cruspim per postres està decorat per una fruita i per la branca i les fulles de la planta d’on surt. Me la miro i com em passa amb la immensa major part de les plantes que em trobo per la muntanya cada cop que hi vaig (i hi vaig molt sovint), no tinc ni la més mínima idea ni de quina és la fruita ni de quina és la planta. Analfabetisme absolut pel que fa a la flora i al món mineral. Em miro el món i no el reconec. Ulls inútils, incapaços de desxifrar el món que m’envolta sense un Shazam general que em pogués anar dient això és una ginesta, això és un abarset, sense el qual no podré passar mai d’aquell estat en què es trobaven els primers pobladors de Macondo, per als quals el món era tan nou que només podien anomenar les coses assenyalant-les amb el dit.

Sortim a fer un gelat. La petita no el voldria sencer, no se l’acabarà. Però no pot ser. No està previst. Podríem omplir la terrina petita a mitges i cobrar-la a la meitat o a un 60% o un 70% del seu valor. Però no està previst. Les categories previstes són finites i no ens permetem pensar més enllà d’elles. Caps inútils, també. I, potser aquest és el drama, inutilitzats.