Ara fa trenta anys (II)

Ara fa 30 anys van passar moltes coses. Foren anys apassionants. L’etapa final cap a la Constitució. D’etapes en el llarg camí constitucional en podem comptar quatre: una primera del 1975 al 1978, any de la Memòria sobre la reforma Institucional. Una segona fins l’any 1981, data del Decret dels Coprínceps. Una tercera de desenvolupament d’aquest Decret i una última des del 1990 fins a la Constitució de 1993. En els últims 25 anys del segle passat es produí a Andorra el canvi polític més transcendent i essencial de tota la seva història. Si la història és un incessant tornar a començar, com digué Tucídides, en aquells 25 anys els Coprínceps i el Consell General ho feren pactant tres vegades: l’any 1975, principi del procés de reforma de les institucions; l’any 1981, en un consens de mínims, i l’any 1990, inici explícit i clar cap a la Constitució.

Des de fa temps veig que la generació digital creu que els esdeveniments més vells a Andorra tenen 10 anys. Impressió que em reforça en el convenciment que el deure que encara tenim amb la història d’aquells anys és escriure-la.

Tots hem vist aquests dies els plafons commemoratius dels 30 anys de la signatura de l’Acord d’Andorra amb la CEE el juny de 1990. Com la Resolució del Consell d’Europa, aquest Acord també té la seva intrahistòria dins la reforma de les institucions andorranes des d’uns anys abans, quan reforma volia dir també afirmació de la personalitat internacional d’Andorra i exercici de la seva representació exterior en el règim d’intercanvis entre Andorra i la CEE. Amb aquest Acord encara es van salvar els mobles, bé en la forma i molt bé en el fons, no així en els intents frustrats de formar part de la UIT, en el món de la radiodifusió, o de l’OMT, en el món del turisme. La dècada dels anys vuitanta la reforma de les institucions –la reformeta– avançava amb dificultats i amb conflictes entre Coprínceps i Consell General. És veritat que no hi ha veritable democràcia sense conflicte, però tampoc n’hi ha sense tenir un marc coherent i entenedor en què tothom es pugui moure dins el consens de les seves pròpies regles de joc.

Continuarem aquí, en l’epopeia de la Resolució del Consell d’Europa, dins i fora d’Andorra.