Somni de juliol

Mentre espero que m’obliguin a dur boç fins i tot per somiar, llepo els records d’altres estius a la platja de la Fosca a Palamós (quants moments feliços!), a la Cúpula de Garraf (quants petons als penya-segats!), al delta de l’Ebre (quantes algues llepant-me la pell!), al far de Sant Sebastià (“Pixo a l’abim: al fons la mar blava; / allà el cap de Begur, aquí el cap de la fava”), a Sant Vicenç de Cotlliure (la mar m’hi va robar la primera rosa), a l’estany de Seta (amb La mala reputació de Brassens: “Només vaig tirant, jo vaig fent la meva, però la gent troba impertinent que facis ruta diferent...”), a l’illa de Ré, davant per davant de La Rochelle i en D’Artagnan i els tres mosqueters, tots per a un i un per a tots.

És un somni d’illa: s’hi arriba a través d’un pont grandiós i elegant sobre la mar i és allargassada com un son dolç. Fa olor de pins, de fonoll, de mimosa, de salabror, de truc de màgia (ara la marea et roba la mar, més tard te la torna), de pau... Té gust d’ostres, d’escamarlans, de kir, de rajada a la salsa de mostassa, de gambetes, de vi blanc sec, de paisatges amb l’horitzó de la mar arreu... Té tacte d’aigua, de sabons de llet de burra, de pèl d’ases amb culots (fa riure veure els burros amb calçotets!), de sorra fina, de petxines blanques, de sal... Ré sona a onades tènues, al pedalejar de les bicicletes, al dring de les copes, a la petada xampanyística de la seva cervesa (pam!), a rialles de criatures, a melodies dolces: “Ni que només fos poder-nos dir un altre adeu serenament...”

I els ulls se’t desentelen: tot és blau, i blanc, i verd, i hi ha un horitzó infinit amb estrelles netes. I quan en marxo sempre hi deixo un trosset petit de vida i de cor que recupero quan hi torno. Sempre sé que hi tornaré, però, si no puc fer-ho, sé que l’illa de Ré (llevar-se tard, esmorzar, anar a caminar arran d’aigua, llegir o xerrar i anar a sopar al Café du Commerce d’Ars-en-Ré) sempre tindrà un trosset de mi.

Però enguany em guardaran les muntanyes, que intentaran protegir-me del dolor, de la mort, de la maltempsada. Les miraré agraïda, com si no fossin tan altes, perquè no em puc permetre que l’avui que vivim em robi la llibertat i m’ompli de por les entra­nyes.