Consciència de fragilitat

Tot és més pesat (mascaretes amb calor, gel pertot i tothora, netejar més coses moltes més vegades, haver de cridar l’atenció per nous motius, haver d’entomar discursos llibertaris mal entesos, mal emprats, oportunistes...). Tot és més pesat. I més incert (demà obrirem?, i demà passat?, tindré feina el mes vinent?, i quan acabi la temporada, em podré emportar els petits algun dia a casa dels avis?). Tot és més pesat. I més incert. I més precari, més subjecte, en molts casos —hi posaria la mà al foc— a un i, si no t’agrada, n’hi ha 80 més que s’esperen a la porta per agafar el teu lloc. I, malgrat tot, bones cares, paraules amables, un tracte exquisit. No, no n’he fet cap estudi, evidentment, és el meu informe final personalíssim de la meva primera (única?) setmana de vacances. I esclar, les explicacions poden ser molt diverses —la casualitat, el meu optimisme antropològic, que l’amabilitat decreix a mesura que avança la temporada, etc.— però com que també he donat festa uns dies al meu presumpte sentit analític, he decidit quedar-me, sense buscar massa alternatives, amb què tot plegat s’explica per una consciència de fragilitat. Després de creure en la inèrcia inevitable del nostre way of life, que —per al gruix de la població— tot acabarà arribant, que si no es resol d’aquella manera es resoldrà d’alguna altra, que sempre ens en acabem sortint, que mai arriba la catàstrofe o que quan arriba, estreny el coll, sí, però permet passar un fil d’aire, després d’una creença inconscient en què sempre hi haurà alguna mena de xarxa, els pares, els fills, l’Estat o qui sigui —fins i tot quan la xarxa no acaba apareixent—, els tres mesos que ens hem passat a casa ens han fet veure tots i cadascun dels pèls de les orelles del llop. Som fràgils. Anava de veres. No hi havia garantia. No hi ha garantia. Mai no hi ha garantia. Som fràgils. I ara en som més conscients. I ara som més a ser-ne conscients. Som fràgils i aquesta consciència de fragilitat és positiva. Perquè ens fa estar més desperts, ens fa valorar més el que tenim i, potser, ens dóna més força i més munició per lluitar per protegir-ho i ampliar-ho. I, alhora, saber-nos més fràgils ens transforma en preses perfectes per als qui s’aprofiten de la por. Pura contradicció. Això no ha canviat.