130

A l’inici, volia ser una mesura d’estalvi de combustible. Fes-ho, ja veuràs –em deia l’Amador—, va de conya! I ho vaig fer, però sense abandonar el meu escepticisme. De seguida, però, la solució em va fascinar, però no per res relacionat amb el funcionament del cotxe. Tic-tic-tic, ajustava la velocitat a 130 km/h, tic de confirmació, aixecava el peu del pedal i començava l’espectacle. La meva màquina avançava a un ritme constant, ara pel carril dret, ara pels centrals, ara per l’esquerre, però sempre a 130, insubornable en la seva constància excepte si jo recuperava el control una estona per encarar un revolt més pronunciat o m’esperava que un cotxe més lent completés el seu avançament. En tots els altres casos, 130. 130. 130. 130. Que hi ha un radar? Tant és, 130. Que ja no hi ha radar? 130. Que ara la carretera puja més? Que ara és més plana? Que aquesta cançó és més lenta? O més animada? Que les nenes dormen? Que fan el mico? 130. 130. 130. Amb el control de creuer, el meu cotxe esdevenia la referència per a la mesura de la constància. Com els zero graus per a la temperatura, com el valor de l’or, com la velocitat de la llum, com l’equació que determina què carai és un kilo a partir de la constant de Planck, com la base 100 quan estandarditzes gràfics temporals. La constància era jo i, fora de les finestres, l’espectacle de la seva absència: cotxes que ara van molt ràpid i ara ja no tant, cotxes amb comportament de tortuga però rampells de llebre i, el millor de tots els números, cotxes que t’avancen i que ara es queden enrere, i que et tornen a avançar i es tornen a quedar enrere. Cotxes 160-100, cotxes 70-110, cotxes 110-130. I jo, la manca de constància personificada, allà a 130. 130. 130.

Recordava aquesta imatge aquests dies veient els rebrots d’aquí i d’allà i llegint lectures fragmentàries sobre escalfament global i intel·ligència artificial. I m’adonava que no he parat mai gaire atenció a la importància de la constància –no la personal, no parlo d’autoajuda– sinó la constància com a societat. Els virus, la natura, la tecnologia semiemancipada van a 130. Sempre. Peti qui peti. I nosaltres no. Accelerades, frenades, cops de volant. Som així. I per molts anys, ja em va bé. Però ves que això no ho expliqui tot. O força, si més no.