Una vegada hi havia un rei...

Ai, reina santíssima! Rei del cel! De cop i volta sembla que tothom s’hagi adonat que els espanyols tenien un rei que anava despullat malgrat les grans lloances que s’han fet i es continuen fent als vestits que suposadament lluïa.

Em direu que parlo des d’Andorra i que al rei de Barcelona, què se li’n dona; que aquí estem com reis malgrat els coprínceps (ai! el de baix sembla una princesa ofesa i el de dalt, un republicà fet príncep; però ja en parlarem un altre dia), que sembla que tingui un rei al cos i que, perquè no hi hagi un “viva el rey”, val més que no vulgui ser més que la reina Ester i que faci el favor de parlar de los Retxos d’Orient, que porten regals a tota la gent (i una botifarra!).

Però soc tossuda i republicana, tot i ser de sang blava. Sí, no feu aquesta cara. El pare em va confessar que era descendent, a parts iguales, de la Carol Burnett i del rei Carol de Romania, i, per demostrar-m’ho, tot fotent-se uns bons farts de riure, em va dur al seu tron (no, tro, no: un tro és aquell soroll infernal dels déus del cel quan s’emprenyen) a una de les puntes sobre mar del cap de Creus. Cada vegada que hi anàvem, ben arrepapat al setial de roca, em prometia que totes les seves possessions, tant les de terra endins (tota la vall, el poble i el riu Querol, a la Catalunya Nord) com tot allò que m’abastava la vista seria meu. Pobret, fa anys que és mort i des de llavors no tinc rei que em governi ni papa que m’excomuniqui. No em va deixar res, però en vaig heretar històries, com aquella del rei Anfós que, havent-se-li girat tempesta un dia de cacera, va enviar els seus homes a demanar recer al monestir de Santes Creus (ui, si hagués anat a Poblet!). Els soldats van demanar que s’obrissin les portes en nom del rei i els frares els contestaren que Catalunya no tenia rei; per aixoplugar-se, van haver de demanar-ho en nom del comte de Barcelona. I també em va deixar cançons com una que, passada per un conjunt mesclat, feia: “Si el rei vol corona, corona li’n darem; que vingui a Barcelona, que el coll li tallarem.”

O aquella altra facècia que us insinuava al començament: Hi havia una vegada un rei... que tenia el cul vermell. Cagava de gota en gota... Merda per qui l’escolta!