El vestit nou del rei

Hi havia una vegada un príncep que vivia en un país molt pobre. Malgrat que el sol senyorejava el cel blau i l’esclat escumós del mar convidava a capbussar-s’hi, el país era tan pobre que el simple fet de poder comprar un televisor era un privilegi. En aquella època, els homes havien de construir el país. Havien de construir embassaments. Havien de construir carreteres. Havien de construir cunetes. Moltes cunetes. Com que manava un dictador, la gent estava trista –amb alguna excepció– i ho veien tot en blanc i negre. El príncep era molt guapo i molt alt. També estalviador i sincer. Així va aconseguir que el tirà l’anomenés el seu successor com a rei. Va començar el seu regnat seguint amb la moderació de sempre. No tenia vicis ni aficions cares. No li agradaven la caça, ni els viatges llunyans. El seu comportament era tan cast i recte que mai va haver de sentir cap retret. En matèria econòmica, i veient que el poble anava just, va seguir amb l’austeritat que el caracteritzava. Només tenia un petit capritx: el gust per la roba bona. Per això va il·lusionar-se amb la promesa de dos sastres de la cort, que van assegurar-li que tenien la millor tela del món, lleugera, dúctil, més agradable i luxosa que la seda. Aquella tela especial es deia transició democràtica. I tenia una cosa encara més especial: només la podien veure els bons nacionals i les persones intel·ligents. Per a la resta era invisible. El vestit nou era fabulós. Van posar-li algun complement extraordinari i van dir-ne transició democràtica exemplar. El rei es va passejar per tot el món, mostrant el seu vestit nou i va rebre el reconeixement internacional. Al cap d’uns anys, va tornar a cridar els sastres i els va dir que volia alguna cosa més sofisticada. El repte era important però els sastrinyols es van superar: li van muntar un cop d’estat artificial de manera que el vestit nou, fet amb una tela encara millor, es va dir democràcia consolidada. També era invisible per als mals patriotes i els rucs però a la cort no n’hi devia haver. Tothom aplaudia. El rei va tornar a voltar pels continents. Fins que algú va dir que anava despullat. Aleshores tot el món va riure. I el pobre rei, avergonyit, es va tapar les parts i va fugir a amagar-se. Encara ara el busquen.