Ara fa trenta anys (i IV)

Escric aquesta columna des del far de Sant Sebastià, a sobre de Llafranc, “el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i el mar”, en paraules de Josep Pla. Tot i l’excepcionalitat en què vivim, necessito veure el mar, una necessitat inexplicable.

L’any 1989 el Consell d’Europa feia seu l’enunciat de la Internacional Liberal de lligar la negociació d’Andorra amb la CEE a la reforma institucional del país. A l’abril la Comissió del Consell d’Europa feu una visita a Andorra i s’entrevistà amb totes les institucions. Dissabte 29, cloenda del viatge, els vàrem rebre a la Seu a les deu del matí. S’esvaïren els dubtes sobre la posició del Copríncep episcopal en el camí cap a la Constitució. Una anècdota: en tornar al despatx, després del comiat, trobàrem a la paperera un dossier sobre les diferents posicions en joc que un membre de la comissió, anònimament, llençà per al nostre govern. Interessant i molt útil. Posteriorment dos nous ponents, De Puig i Pontillon, elaboraren un primer projecte de report invitant els Coprínceps a continuar la reforma tal com preveia el decret de la “reformeta”. A fi d’aclarir i emmarcar la redacció d’aquest report, el 8 de novembre ens trobàrem a Barcelona amb De Puig i Joan Reventós. Nemesi Marqués va escriure en un tovalló de paper el punt primer i central del projecte de la futura resolució del Consell d’Europa. Ras i curt: la necessitat d’una Constitució escrita com a nou marc de la reforma institucional. Al desembre s’elegí el nou Consell General. El maig del 1990, amb la resolució 946, el ple de l’assemblea del Consell d’Europa invitava els Coprínceps i el Consell General a redactar una Constitució escrita, tal com De Puig s’endugué amb el tovalló, i amb l’impuls de la Democràcia Cristiana. Un mes més tard el Consell General va acordar per unanimitat l’obertura del procés constituent i el 19 d’octubre ja tenia lloc la primera reunió de la comissió encarregada del Procés Constituent. Un estiu apassionant. Ara fa 30 anys. Que em perdoni Pla, fou el punt més gloriós d’Andorra i l’angle més recte que en aquest país fan els Coprínceps i el Consell General. I com el mar, també una necessitat ineludible.