Amor furtiu

Plovia, i un amor de contraban -fet tacte, bes i mirada- es palpava arran de platja.

Malgrat la pluja, amb la fàbrica de gel aixoplugant-los, van assaborir cloïsses per intuir-se el gust, calamars per resseguir-se la textura i gambes per poder-se llepar les llàgrimes. Vi blanc per començar a posar aromes a un dia de pluja i un bon negre per continuar-se tastant en els llavis de l’altre. Tot plegat, llamins per al cos mentre els llavis parlaven de vells amics, d’antics dolors de l’ànima, de records inesborrables...

Plovia i, malgrat la pluja, l’aigua blava va donar llit als dos amants: la llevantada de l’un llepava el cel de l’altra, l’onada desitjosa d’ella banyava les roques d’ell, el vol de les gavines els reposava les pors i la flaire dels pins n’excitava les certeses. Van ser u i els cossos, xops de suor i de sexe, van tirar l’àncora. Es van saber l’un de l’altra sense pensar en cap sempre més. Es besaren encara amb més intensitat i, en dir-se a reveure...

Ja no plovia, però les papallones continuaven volant. Les gavines reien sota el sol: sabien secrets i interpretaven mirades i mots. Reien l’amor dels amants de contraban. Sabien que en la fosca res no era etzit i que ell dibuixava flums de mel en l’oceà que se li oferia. Tot era plaer i follia: una bogeria dolça, una fellonia entendridora, un ball d’orats que els il·luminava. Sabien que ell buscava temps en l’art d’un cafè mentre ella destriava paraules per a altres orelles. Passat el llostre, les gavines reien sota les estrelles, al clar de lluna. La rialla dels gavians unia de nou els dos amics, els dos amants.

Els carrers del poble, arran de mar, eren testimonis de passes perdudes, d’abraçades foses, de besos furtius. El silenci dels estels i la remor de les barques n’eren còmplices. El passeig de mar es convertí en un passeig d’amor: de cançons mussitades, de versos xiuxiuejats, de somriures entendridors, de rialles decibèliques, de pessigolles netes, d’històries d’ahir, de projectes de demà, de petons salabrosos, d’ulls humitejats, de carícies de sucre, de gargots i pissarres...

Amb el reflex de la lluna en la mirada, dels seus ulls continuaven eixint papallones que volaven entre les rialles dels gavians. Plovia?