Tot són avantatges

El teletreball li agradava. Si no fos perquè la dona el va deixar, el confinament li va anar prou bé: va servir-li per descobrir una força interior que desconeixia. No només es va tancar a casa, també es va tancar al despatx, es va tancar en si mateix i al fons de tot, al racó més fosc, va trobar-se. En va sortir canviat, com els lepidòpters que es tanquen al capoll. Ha passat l’estiu feliç en el seu aïllament. No vol tornar però el setembre l’atrapa i ara descobreix que amb la nova normalitat ja no és el llunàtic de l’oficina.

D’entrada, el primer dia en tornar de les vacances s’ha estalviat la sessió d’abraçades, encaixades i petons. Mai havia gaudit de la proximitat de la gent. No entenia per què calia sentir les seves olors corporals –accentuades per la calor– ni fregar les mans suades dels companys i encara menys el costum de petonejar-se. Cada cop que algú li feia dos petons li embrutaven les ulleres. Aquest any, res de res. Ha descobert que li agrada que respectin el seu espai personal. Gràcies a la mascareta, no ha d’afaitar-se ni preocupar-se per si li put l’alè. Pensa que la mascareta és com la roba interior: s’ha de canviar sovint, rentar-la i no compartir-la. I s’ha de dur ben posada: no serveix de res treure el nas sobre la mascareta. És com dur penjada la cuca fora dels calçotets. Quan veu un nas que treu el cap, riu perquè imagina la trompa de l’elefant penjant alegrement dins dels pantalons.

A més, la mascareta és genial per amagar els badalls o la cara d’avorriment en les reunions. També l’ajuda a alliberar-se d’un tic maniàtic que l’ha destarotat tota la vida: quan parlava amb algú, era incapaç de no fixar-se en la boca de l’interlocutor i li feia fàstic descobrir dentadures de tauró, tortes o desendreçades com una tartera. Els seus ulls s’hi obsedien i sentia grius que el feien deixar d’escoltar i així se li feia impossible seguir cap conversa. Això s’ha acabat. El que més li agrada de la mascareta és trobar algun conegut pel carrer a qui no vol saludar. Ara no cal saltar a l’altra vorera ni dissimular absurdament mirant aparadors: només cal fer una respiració profunda de manera que se li embafin les ulleres i de cop es fa invisible. L’excusa perfecta. Que duri per sempre, si us plau. Tot són avantatges.