El Comte i Plató

He estat al Comte. Més ben dit, he trepitjat l’espai on hi hagué el Comte, un petit poble arran de la carretera N-260, a tocar de Gerri de la Sal, a la vora dreta del Noguera Pallaresa, just allí on s’hi aboca el riu d’Ancs i neix l’accés cap a Balestui i Sellui. He escrit en passat: “Hi hagué el Comte”, ja que va desaparèixer fa una desena d’anys en la desgraciada operació de la variant de l’eix Pirinenc que travessa Gerri de la Sal. L’oposició ciutadana, la Generalitat i la crisi econòmica van dur el ministeri de Foment espanyol a renunciar al projecte de variant, però ja s’havien enderrocat les poques cases existents del nucli per estar situades a sota de la boca nord del túnel projectat. Casa de Girvàs fou una de les cases enderrocades, la casa on nasqué mon pare, on hi anava els estius i, sempre, a visitar els familiars fins a la seva demolició. Parar, agafar una mica de distància, seure i contemplar aquesta natura i espai, sota la solana de Costoia, sempre em provoca una alteració, una inquietud que em costa d’explicar més enllà de la persistència del passat...

Enguany, després de comprovar una vegada més que el sol a la roca de l’Arna –l’únic rellotge de ma padrina Aurita– marcava les dotze clavades del migdia, vaig fer el propòsit de tornar a llegir Pel cantó de Swann, el primer volum de A la recerca del temps perdut, de Proust, la descripció magnífica de la magdalena, del despertar i de veure com el record va sempre íntimament lligat a un lloc. La història de cadascú, un lloc i un moment que ja mai més es podrà repetir. I, com faig ara, miro i fullejo el Teetet, aquell diàleg de Plató, on cap al final fa dir a Sòcrates: “... tot allò que volem recordar de les coses que hem vist, que hem sentit o que hem viscut, ve a gravar-se en relleu en aquesta cera que oferim a les sensacions i a les concepcions, igual com senyals d’anells que hi imprimíssim... És el cas del qui sap perquè en té record en l’ànima, per bé que ja no ho percep sensorialment...” És això, aquesta “cera” que fa possible la presència d’allò que és absent, l’espai i el temps viscuts. El Comte absent i anterior, que ja fou un altre en un passat diferent, el reconec avui com el mateix. I ho sé en l’ànima.