Encara piulo

Tot i no haver-ho aconseguit mai, fa temps que tinc claríssim que, en aquest món, per passar desapercebuda i que no et fiquin el dit a l’ull ni en cap forat més negre (que Déu no ho vulgui), només cal donar la raó al més fort (el peix gros sempre s’ha fotut el petit) o, complicant-ho una mica, aconseguir l’equilibri de donar per la menjadora a tothom sense que ningú s’adoni que tens dues cares o que balles segons la música que sona.

Deixant de banda els casos en què no hi ha res a fer, els qui tanquen els ulls a la realitat i es creuen qualsevol collonada que els expliquen i els ases als quals ja pots xiular perquè no volen beure, entre aquells que no saben parlar perquè confonen la gimnàstica amb la magnèsia, els qui no entenen res perquè no diferencien entre escoltar o sentir, els qui no saben escriure perquè confonen les comes amb les cometes i els qui no saben llegir perquè el cervell els pateix dislèxia, no hi ha manera que ens entenguem. Tant és així que, normalment, callem allò que volem dir perquè, si no, ens veiem en l’obligació de demanar disculpes per coses que no hem dit i que ni tan sols hem insinuat.

Si dic que en Messi és el millor jugador de la història del Barça, m’acusaran de ser partidària d’en Bartomeu, i si dic que en Bartomeu és el pitjor president que ha tingut el club, asseguraran que vaig a favor d’en Messi. Si parlo de braços de gitano, em diran racista, i si ho faig de pets de monja, anticlerical; si recomano un disc, escamparan que hi tinc interessos de qualsevol mena, i si el desaconsello, s’enfilaran per les parets perquè tinc mania a qui l’ha enregistrat; si dic que vaig anar a Barcelona i que tothom em va parlar en català, em titllaran de mentidera, i si afirmo que no vaig sentir parlar en català enlloc, de xenòfoba independentista intransigent; si ploro perquè no ric i si ric perquè no ploro, si Rahola o Vilallonga, si malalts com a persones que necessiten ajuda o com a clients a qui fotre els calés, si Meritxell o Montserrat, si a Andorra hi ha youtubers que em toquen els ovaris o si no hi ha socialistes o comunistes que els toquin els collons...

Jo, però, com el Titella d’Espriu: “Apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic!”