Que en som, de bèsties!

Aquella mala olor no me l’he poguda treure mai del cim. Algun divendres, abans d’anar a estudi, ja tremolava: la mare em deia que diumenge volia fer arròs a l’estil de l’àvia Carmela i que compraria un conill a mercat. Quan jo arribava a migdia, ella ja l’havia matat (amb un bon cop de puny al clatell després d’amanyagar-li les orelles, segons explicava cofoia) i em tocava aguantar les potes del pobre animal mentre ella l’escorxava.

Més granada, però, hi va haver una altra pudor que encara duc a l’arrel de l’olfacte i a l’infern de l’estómac: tenint el xicot a la mili, al mas que era casa seva es va morir un porc d’aneu a saber què i les dues velles no van localitzar l’hereu, però sí la noia d’en Carol, que aleshores tenia setze anys. I ja em veieu a sobre la Vespino i cap allà. Ja m’esperaven; l’àvia Meiu amb un coltell de més de dos pams. Primer ens les vam veure negres per enfilar la bèstia a uns ganxos penjats a la paret de l’hortell, però després va venir la feina que jo preveia que faria alguna de les velles i que em va tocar a mi: obrir el porc en canal; entre la por, el fàstic i la inexperiència, vaig rebentar-li l’estómac i budells i merda van sortir com aquell qui res.

Els mals records, però, no em fan oblidar que totes les espècies en maten d’altres per alimentar-se; és la llei del món: l’àguila es menja la serp, la serp s’empassa el ratolí, el ratolí es fot la cigala (malpensats!) i la cigala s’alimenta de verd, Però també tinc present que no hi ha cap animal que, si no és per necessitat extrema o perquè se sent en perill, faci mal a un altre. No, no soc vegana ni vegetariana, ni confonc animals domèstics amb persones, però us asseguro que els qui ho són o ho fan em mereixen tot el respecte que nego als qui abandonen els indefensos, als qui fan mal per fer mal, als qui maten per matar, siguin toreros o picadors o emboladors de bous, caçadors de perdius o de cérvols, enverinadors de gats i gossos, torturadors, perseguidors...

Diuen que en un semàfor, un cotxe i un camió ple de porcs s’aturen de costat. El gos del cotxe li diu a un dels porcs: “Anem a la platja.” I el porc, tot content, diu als altres: “Ja sé on anem!” Sí: és un acudit que no fa riure.