Els efectes de l'11 de setembre

L’arribada massiva de turistes catalans durant el pont de la Diada, a més de col·lapsar la frontera hispanoandorrana, va tenir diversos efectes que mereixen una reflexió. Amb cues de més de 15 quilòmetres per accedir al país, carrers comercials saturats i una ocupació hotelera gairebé total, Andorra s’ha consolidat, una vegada més, com a destí turístic, malgrat la crisi de la Covid-19 o potser per la mateixa pandèmia que afavoreix els destins propers. Alguns sectors afirmen que s’ha viscut el millor cap de setmana de l’estiu. Més enllà de la xarxa viària i dels nuclis urbans, també s’han omplert les muntanyes; només cal fer una ullada a les imatges difoses per alguns mitjans i llegir les crítiques fonamentades sobre els efectes negatius d’aquest turisme massiu que envaeix els espais naturals.

El país atreu més de vuit milions de visitants per les seves ofertes i per resultar més assequible que d’altres destins. Atès que amb el comerç i l’esquí no n’hi ha prou, el màrqueting ha creat una nova demanda amb les muntanyes que ofereix com a territoris a explorar, convertint-les en mercaderia, sense mesurar conseqüències. Alguns sectors, reiteradament, han qüestionat l’actual model turístic de forma infructuosa, però, malauradament, la indústria de l’oci i els viatges està per sobre de gairebé tot. L’adverbi més presideix, de sempre, la política turística: més afluència, més despesa, més ocupació hotelera, sense valorar els impactes. No ha de sorprendre, ja que des dels anys seixanta del segle passat el negoci del turisme forma part de l’essència econòmica del país. Andorra viu, en gran manera, dels ingressos del sector, tot i que, per la seva importància, no s’entén que la informació estadística sobre un dels pilars econòmics sigui tan escassa.

El turisme és un gran invent, però cal planificar-lo i gestionar-lo per aconseguir que sigui beneficiós per a tots, els visitants, els residents i el medi que acull els uns i els altres. Assistim a una degradació progressiva dels espais de muntanya per ús excessiu i la resposta no pot ser més projectes d’impacte ambiental i dubtosa rendibilitat com el telefèric del pic de Carroi o els ponts tibetans de Canillo per atraure més visitants. Podríem aplicar la dita que qui no guarda quan té, no menja quan vol.