Som feliços

Dilluns em vaig aixecar amb la notícia d’un assassinat a Vila, a Encamp. Sí, aquí, en aquest paradís entre muntanyes on no passa mai res, on no hi ha delinqüència ni drogoaddictes ni prostitució ni borratxos ni avortaments ni fills de la grandíssima ni nacionalistes furibunds ni violadors ni maltractadors ni potanegres ni porronxos ni gavatxos ni espanyards ni catalans de merda ni racisme ni, ara que s’ha posat de moda, trossos de quòniam o detractors de la ela geminada. Vaig mirar pel forat del pany dels diversos mitjans de comunicació i xarxes socials, no fos cas que m’hagués equivocat, però tots repetien el mateix. Vaig sortir al balcó per encertir-me que era a casa i sí: el gran mirall del comú reflectia la malaguanyada plaça dels Arínsols, que, tot i la terrassa de Can Fontcoberta, semblava tan inhòspita i solitària com quasi sempre. Era tot veritat. El dia s’havia aixecat humit i plujós i la sang havia tacat la parròquia i el país, que fins i tot havia tancat les dues portes i havia demostrat l’evidència que això és una gàbia de la qual has de demanar permís per entrar i per sortir, tot i que me l’han negada milers de vegades.

Però el dia anava avançant; el presumpte assassí va ser bon noi, es va rendir i va permetre que s’obrís la gàbia daurada, i el sol, és clar, va aprofitar per venir-nos a veure. I el dia va ser radiant i, malgrat que quasi era tardor, tot van ser flors i violes. El cap de Govern i el ministre de Salut ens van informar d’un seguit de decisions “preses des d’un punt de vista tècnic i no polític” per frenar l’augment de la incidència del papau. Es veu que els tècnics han determinat que és un bitxo cireret amant de la gresca (li van les colles i els casaments, els batejos i els parcs infantils), poc feiner (no s’acosta als llocs de treball), borratxo (tot el dia se’l passa recolzat als taulells dels bars), exfumador (s’enganxa als fumadors com una pagellida per poder ensumar i criticar) i cínic (va als enterraments), per la qual cosa els polítics, tot i no voler-ho fer, han aprovat tot un seguit de prohibicions que ens hem d’empassar.

I tots plegats tan contents. Pau Joan Hernàndez ja ens va avisar: “Un dia haurem perdut, i ens creurem feliços.”