Persones

Qui tocarà avui? Entro al cotxe després de deixar les nenes encarades de camí cap a l’escola i començo a escoltar la presentació de l’entrevistat d’aquest matí al programa de ràdio que m’acompa­nya de camí a la feina des de fa anys. Olivier Rousteing, es veu que es diu. Director artístic de Balmain des de fa gairebé deu anys, quan en tenia tan sols 25. No sé què és Balmain però dedueixo de seguida que és una casa de moda de luxe, un món que m’interessa més aviat gens, un tema que a mi i als meus prejudicis ens fa badallar de mandra. De seguida, però, l’entrevista m’atrapa. Avui Rousteing no està especialment lúcid –s’excusa amb l’hora, que no és la seva–, però m’agrada com dubta, me l’imagino treballant, començo a entendre la seva feina, la seva visió, què el mou. Li demanen pel Black Lives Matter i pel to de la pregunta, entenc que té alguna cosa a veure amb el seu fenotip, quan jo m’imaginava un noi rosset de París. Acaba l’entrevista i se m’ha fet curta, com em passa sovint amb les entrevistes publicades a la premsa, que un cop llegeixo una resposta, em costa molt no llegir-ne una altra, per llunyà que em sembli el tema, precisament perquè les entrevistes, com els diàlegs, com les biografies, són els millors gèneres per acostar-te a temes que a priori no t’interessen, perquè passen pel filtre de les persones. El factor humà, sempre. El que fa funcionar o fracassar escoles i hospitals. Quin sistema educatiu triaries, tu que hi has estat dins? I des de fa anys, una resposta que sembla una fugida d’estudi però que no l’és: al final, la immensa major part depèn dels mestres. El factor humà, el que desenquista bloqueigs polítics i fa possible l’entesa quan no només les càmeres no hi són sinó que ens oblidem que poden ser-hi. El factor humà i com de vegades n’hi ha prou amb un parell d’egos per ensorrar un país. El factor humà, tan sobredimensionat de vegades. Era molt bona persona, deien els veïns de l’assassí en sèrie. Vull explicar la guerra civil espanyola centrant-me en les persones, que es van fer coses dolentes a tots dos bàndols, proclamen els nous blanquejadors del franquisme. Quin lloc destinem a les persones –quin cas els fem?– en un món de personatges, automatitzacions i ideologies hipertròfiques i buides alhora, vet aquí un debat més per als nostres temps.