'La companyia nòrdica'

Si fa uns mesos, just abans del confinament, era Àlvar Valls qui ens sorprenia amb Entre l’infern i la glòria, obra monumental sobre Verdaguer, destinada a ser un clàssic, ara és Albert Villaró qui posa en un lloc destacat la literatura feta a Andorra. A La companyia nòrdica, Villaró situa l’acció al Pirineu i Prepirineu –en el que s’ha anomenat el salvatge oest de Catalunya– durant l’època de la primera carlinada. Malgrat que la ubicació en el període històric és nova, l’autor hi tracta les temàtiques que sempre li interessen, des de la mitologia pirinenca, la música, les empreses més o menys estrambòtiques que semblen destinades al fracàs o unes figures femenines poderoses que ens captiven. Després d’un inici magistral, de tall clàssic, en què es barreja realitat i ficció, a l’estil del Quixot cervantí, coneixem el dietari del protagonista, soldat prussià encarregat d’investigar uns fets increïbles, extremament violents i sanguinaris. Ho fa acompanyat d’una troupe de personatges d’allò més singulars d’entre els quals destaquen l’enigmàtica Mina, que els fa de guia pels feréstecs territoris, i el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat que és un dels personatges més potents del llibre: malparlat, hiperactiu, a mig camí del científic guillat i d’un savi eremita. Els passatges protagonitzats pel pare Cebrià són dels més divertits i alhora, gràcies a ell, s’insereixen en el relat referències i coneixements de ciència, religió, filosofia i els més obscurs arcans. El parlar verbós del monjo –també dels altres personatges– és extraordinari i divertit: Villaró recupera i utilitza de manera natural, sense abusar ni embafar, tot un seguit de dialectalismes i renecs que permeten assaborir una llengua que en realitat ja no parlem i que farà les delícies de verbívors com Màrius Serra. Llegint La companyia nòrdica m’he sentit traslladat per moments a les pàgines d’El nom de la rosa i alhora, pel to humorístic combinat amb l’acció i escenes de violència macabra, m’ha semblat que podia estar llegint el guió d’una pel·li de Tarantino. La resolució amb elements fantàstics està molt ben anticipada i recorda tant Poe com l’Apocalipsi de Sant Joan. I a sobre, per fi he entès què hi fotien els catalans batallant amb els carlins.