Jo sí que en sé

Científics que signen manifestos perquè les decisions públiques se sustentin en criteris científics i no polítics, que no se n’adonen que fer un manifest és fer política i que donar més pes a la ciència és una decisió política, no ciència. Polítics que s’amaguen darrere de criteris científics per no prendre decisions que no depenen de la ciència sinó de la voluntat política. Polítics que fitxen científics de renom i estableixen grans comissions d’experts científics per continuar seguint els mateixos processos de presa de decisió que segueixen sempre. Ciutadans que reclamen governs tecnòcrates. Tècnics que desisteixen de fer la seva feina perquè “després els polítics fan el que ells volen”. Polítics que ignoren els tècnics quan les coses van bé i que els responsabilitzen quan no van tan bé. Assessors i consultors que no saps ben bé què aporten, ni criteris polítics, ni científics ni tècnics, però que sempre aconsegueixen renovar el contracte. Juristes omnipresents –símptoma d’una societat hiperjudicialitzada, amb hipertròfia normativa i formalista. També, i sobretot, científics, polítics, tècnics, consultors i juristes que aporten un gran valor afegit a les decisions públiques. Decisions polítiques basades en criteris científics tombades per òrgans judicials polititzats. Ciències socials abandonades, fan nosa als científics, als polítics, als consultors, als tècnics i als juristes, però va, posem un sociòleg com a quota en aquell comitè. Humanitats... no cal ni parlar-ne, potser al segle XXII, amics.

La gestió de la pandèmia ha permès fer passes importants en la interrelació entre ciència i política. De moment, però, sembla un pegat ad hoc, conjuntural i que no serveix per superar el principal problema d’aquesta relació: que les parts no es reconeixen entre elles, que no es valoren, que tothom escombra cap a casa seva. Per governar-nos de la millor manera possible, per prendre les millors –i adonem-nos que aquest “millors” només pot ser polièdric– decisions públiques, necessitem la ciència, també la social, necessitem la política, necessitem les humanitats. I no per separat. Necessitem, en síntesi, una política de coneixement i un model de governança del coneixement. Podem viure sense, però prendrem pitjors decisions i continuarà creixent la frustració.