Adeu, company

No sempre aquest buit va relacionat amb una relació personal intensa, com és el meu cas, sinó pel fet de mostrar-se com una persona propera, sincera, empàtica, amb capacitats de comunicació i de dir el que cal com cal. Sense ferir. Sense oblidar que la persona va abans que la notícia. I que no tot s’hi val.

I és això el que hem queda de l’Àlex Lliteras. Un gran record d’una gran persona, que d’una manera o altra moltes persones del nostre país, i de ben segur que de fora, hem destacat.

I aquest article s’ho val. Perquè els que hem passat per la política no sempre hem trobat aquest tarannà. Aquesta manera de fer. Una manera de fer noble, empàtica, però alhora directa i amb respecte. Punyent amb el que tocava. Però sempre educat.

Poques vegades trobes infinits comentaris a les xarxes socials que destaquen les vàlues d’algú. Però són innombrables els records de tantes persones que aquests dies han volgut destacar la vàlua personal i professional de l’Àlex. I no sols persones de l’àmbit polític sinó també de tots els àmbits socials, esportius, sanitaris o econòmics.

Ha donat veu a moltes persones, associacions o causes solidàries traient el millor de l’entrevista, creant un ambient distès al voltant d’un cafè. Destacant el que realment era més important i no tant el més impactant.

Ha estat d’aquestes persones que posen el llistó molt alt. Però que ens han de motivar a ser millors. Que cal utilitzar com a referent.

Recordar-lo contínuament és la millor manera de mantenir-lo entre nosaltres. És el millor homenatge personal que li podem fer cadascú de nosaltres.

A la seva família, als seus amics, als seus companys els costarà trobar consol. Una pèrdua sobtada i inesperada costa de superar. Però entre tots els ajudarem. Els ajudarem recordant que la seva forma de ser ha arrelat en moltíssimes persones, coincidint amb les qualitats i expressant-les de forma oberta i sincera. I aquest arrelament no deixa de ser una petita part d’ell mateix que es troba dintre de tots els que vàrem poder compartir lligams familiars, amistat, treball, esport o estones de ràdio. I això és etern. Ningú ho pot esborrar.

Com diu Charles Péguy: “La mort no és res: jo tan sols soc a l’altre costat.”