Encamp és Esparta

Si alguna vegada veu un encampadà a ple hivern en màniga curta, no s’estranyi. Tenim una resistència molt per sobre de la mitjana mundial. No s’apressi l’amable lector a buscar una causa genètica. Aquesta resiliència fora de mida ha estat una qüestió de supervivència o d’adaptació al medi. I és que fa uns quants anys que el nostre comú s’entesta a posar-nos a prova a diari perquè puguem ser més forts davant les adversitats.

Les autoritats comunals, preocupades per la vida excessivament fàcil i alegre dels seus ciutadans, van posar en marxa un pla d’entrenament per evitar que la població estigués adormida en una ciutat dormitori. Vistos els resultats, es devien assessorar via algun alt comandament militar americà, d’aquells que a les pel·lícules criden pels descosits mentre els pobres reclutes corren com si no hi hagués demà. El pla assoliria una efectivitat tremenda.

Fase I: reforma de 500 metres de les avingudes principals. Si s’han d’assolir els objectius, s’ha de començar fort. 18 mesos d’intens entrenament amb soroll, pols, tancament de comerços, sense voreres, clípols fent la circumval·lació amb parades sense seients ni protecció pel sol ni la pluja, turistes amb botes d’esquí i esquís caminant entre formigoneres i miniexcavadores… La primera fase va ser tot un èxit. Els encampadans ja tenien un nivell de tolerància inaudit. Però ara s’havia de passar a la fase II: manteniment. El més difícil sempre és mantenir-se. Així que la darrera ocurrència del comú és la d’implementar una autèntica Spartan Race al centre de la parròquia. Han omplert de ressalts la carretera del centre del poble que els deuen haver encomanat als mateixos que fan el programa Megaconstrucciones. La qüestió és que, resistents com som els encampadans, sense queixar-nos, creuem el poble amb el cotxe ara mirant el cel, ara mirant al terra, mentre pugem o baixem aquestes protuberàncies. Fins i tot corre el rumor que quan s’està a dalt d’alguna d’elles es veu la punta del campanar de Radio Andorra. Ara els clípols es neguen a passar pel centre del poble per no rebentar els baixos i ja tornem a tenir els intrèpids encampadans anant a buscar el clípol a l’altra punta del poble.

Mai podrem estar del tot agraïts a les nostres autoritats. Han aconseguit que siguem uns autèntics espartans! Acabo l’article i vaig al banc… Au, au, au!