Foc i lloc
Costums i tradicions
Dies enrere, una antiga alumna em recordava un curs que vaig fer a Torroella de Montgrí sobre costums i tradicions del Baix Empordà l’octubre del 1997, ara fa vint-i-tres anys. Aquell curs, i d’altres del programa Conèixer Catalunya que m’havia encarregat l’enyorada Natàlia Molero, aleshores directora dels Serveis Territorials de Cultura a Girona, em van dur a rodar per les comarques gironines quatre o cinc anys. A Torroella, el curs el vam fer al Museu del Montgrí i del Baix Ter, museu que jo coneixia perquè en les seves instal·lacions hi vaig impartir (als meus pobres vint-i-dos anyets i encara sense haver sortit del tot de l’ou) les primeres classes de català gràcies a la confiança de qui n’era el director, en Miquel Bofill, a qui, tot i haver seguit sempre la pista, no havia tornat a veure fins fa un parell de mesos a La Cantina dels Racons.
Aquestes dues coincidències m’han fet pensar que seria bonic que no es perdessin els costums i tradicions d’Andorra, engolits per costums i tradicions de l’altra punta de món i per un cosmopolitisme malentès que ens fa renunciar a les arrels i ens fa avergonyir d’allò que som. En aquells cursos, a més d’explicar-hi llegendes i contes de la vora del foc, receptes de cuina i secrets de la ratafia, hi recordàvem noms de casa, malnoms, dites i refranys. Si parléssim d’Andorra, qui sap on és Cal Senzill, o Cal Pere de l’Oros o Cal Sucarana o Cal Muntanya..? Qui coneix el Rabo o en Cap de Bombilla o el Cucut o en Jojo..? I no sé si queda algú que, sense fer-se l’andorrà, ha corregut l’Andorra i sap que a Arinsal són les boniques i a Escaldes les pubilles; que els de les Escaldes són estaquirots i els d’Engordany salta-rocs; que els lladres i golluts de Canillo són el llamp del cul, porten calça curta, màscares i pèl; que els estrafolaris i cornuts d’Encamp compren i venen, però sense diners; que els de la Massana saben molt de ballar i porten les ungles ben llargues per esgarrapar; que els tamborins d’Ordino tenen més gana que coneixement; que els de Sant Julià són gormands i llepapaelles...
Ja se sap. A tot arreu tenen bec les oques i tots hem estat a la Seca i la Meca, però som pocs els qui ens passegem per les valls d’Andorra.