Epistemoloquè?

Hi ha unes assignatures a les universitats que molts alumnes viuen com un mal tràngol a passar i que només interessen de debò algun estudiant molt friquis o un que ja s’ha inscrit de més grandet i visqui els seus estudis amb el màxim entusiasme. Es diuen Epistemologia, Sociologia del coneixement, Antropologia dels sabers i coses així. Fora de les aules, no tenen gaire més èxit: el llibre Anthropologie des savoirs, d’en Nicolas Adell, una obra de referència sobre la matèria, ocupa el lloc 686.445 dels llibres més venuts per Amazon a França i fins i tot dins la categoria de llibres de Sociologia, hi ha 16.302 llibres que es venen millor que aquest. I, tanmateix, el de la nostra relació amb el coneixement és un dels grans temes dels nostres temps, un dels que més i millor explica què ens està passant com a societats.

Tant si ens mirem les eleccions als Estats Units com si ens mirem les actituds davant la pandèmia de Covid-19 i les reaccions a les mesures adoptades pels governs per fer-hi front, un dels grans temes de fons és aquest: com ens relacionem amb el coneixement, com incorporem o rebutgem la informació. Al món convivim tot de persones amb relacions principals amb el coneixement absolutament diferents: els qui ho fan des de la fe (el que digui l’autoritat és bo, el que estigui escrit en un llibre és sempre vàlid, el que diu el meu germà és bo, que ell sempre té raó), els qui ho fan des de l’esperit crític (demanant un mínim de rigor, informació contrastada, sospitant de tot però donant coses per bones basant-se en criteris lògics o científics), els qui ho fan des de la sublimació del jo (a mi això em funciona, jo ho veig així), els qui descartaran mil evidències perquè sí però faran categoria d’una anècdota, i encara d’altres. Relacions molt diferents amb el coneixement que afecten de manera definitiva la nostra relació amb el món. I hi hem de sumar, a més, com convivim entre nosaltres: respectant aquestes opcions?, atacant-les hostilment? De quina d’aquestes cosmovisions acabi predominant depèn bona part del nostre futur com a societats. De com d’hàbils siguem a l’hora d’entendre per què un negacionista pensa el que pensa i de com ens ho fem per desactivar-lo sense fer-lo sentir idiota o vençut depèn una bona part de la nostra convivència.