Som el que som

Segurament no agradarà a molts el que diré, però la realitat és tossuda i que tenim un nombre important d’ingressos degut a la Covid, és real. Que d’aquests n’hi ha que es troben a l’UCI, i alguns des de fa molts dies, és real. Que hi ha persones que han hagut de morir sense l’escalf de les seves famílies, és real. Que quants més contagis sense confinar hi haurà més persones afectades amb més possibilitat de col·lapse del sistema sanitari, és real. Que ens troben enmig d’una pandèmia mundial on cap científic ha estat capaç de trobar la solució o la millor mesura per poder-la controlar, i que ens hem de basar ens les últimes línies de recerca actuals, és real.

I no parlo com a expolítica, sinó com a infermera i ciutadana que m’indigna que els polítics es dediquin a discutir si la mascareta és necessària o no, o si un currículum és millor que un altre.

Perquè la realitat és que els sanitaris volem que això s’acabi, i sabem que hi ha mesures que són necessàries, tot i que tampoc ens agraden però ens cal l’ajuda dels ciutadans per poder fer front a una pandèmia que ens genera un estrès molt alt.

És molt fàcil dir què cal fer quan no es té la responsabilitat d’assumir les conseqüències.

Quan un va en una carretera en contra direcció es pensa que són els altres els que van equivocats.

I mirin, no em preocupa el currículum dels professionals que ha incorporat el ministre al seu grup d’experts, al contrari. Si alguna cosa he de recriminar és que no hagi inclòs a una representant del Col·legi d’Infermeria.

Per tant aquestes discussions estèrils fan perdre de vista el problema real. El problema que ens trobem aïllats entre les muntanyes. Que el copríncep francès s’ha oblidat d’Andorra. I Espanya també. Que ens han deixat sols. I tenim un situació econòmica que està asfixiant ràpidament al nostre teixit empresarial.

I mentrestant alguns es dediquen a discussions absurdes.

Seguim tenint un model econòmic caducat, basat en el tabac i el turisme, que cal canviar. Ho diem des de fa temps. I no hem fet, ni s’està fent res. I jo tampoc, ho accepto. No estem afrontant el problema, i mentrestant ens trobem asfixiats i moltes famílies avocades a l’asfixia econòmica, i no per dur la mascareta.