Cotlliure... sempre Cotlliure

Per arribar-hi, no li va caldre posar cap melodia al ball de les papallones que li omplia els llavis. En ser a Sant Vicenç, ell tot just s’hi atansava, havent-se acomiadat dels templers, amb les mans al darrere, com un Groucho qualsevol. Es van dedicar un somriure i els ulls ja es deien “t’estimo” abans que els llavis se’ls fonguessin en un primer bes. Ell duia una rosa per a un roser, la rosa als llavis, de flum i de pèlag, i de cotó fluix... Uf de reüf! Cotlliure els oferia recer al mig del carrer, davant del mar, amb la “cremoreta gèlida del capciró dels dits”.

Un amor de febrer en els bancs de Cotlliure, el silenci vora la mar de Cotlliure, les besades sota el cel de Cotlliure, les carícies escalfant el fred intens de Cotlliure... Dos infants, dos jovenets encara, dos enamorats feliços a Cotlliure. El vi del Rosselló i els fruits de la mar van sadollar-los a Cotlliure, mentre les mans es buscaven, els ulls es continuaven enraonant, la rosa se’ls mirava tota feta glaç i un coronel pitof els feia l’ullet recordant-los tot allò que va fer que s’enamoressin. I els va tornar a rebre la mar de Cotlliure, que els va segrestar la rosa per fer eterna la felicitat. Per sempre més, la rosa del seu amor vora la salabror de la mar de Cotlliure, sota el fred de Cotlliure, sota el cel de Cotlliure. Vinya per a la mar, pèlag per al flum, pissarra per als gargots, vida per a la vida. “Cotlliure ha estat com tornar a néixer”. Néixer, un dia glaçat de Sant Valentí, patró de lladres i de gent de mala vida, dins el primer blau de Cotlliure.

I en la distància, un desig: “T’escriuria una carta d’amor, però em fugen les paraules. Et guardo al cor com una rosa encesa, un foc que ja no se solirà mai.” I en el desig un tocar de peus a l’enyor: “Me’n fas una a cada instant. Quan deixes que et besi els ulls, quan ressones dins meu amb el teu palp trèmul, quan t’escalfo les mans alenant aire càlid dins les mans, quan puc dir el teu nom en silenci i tu em sents, quan et crido, quan tanco els ulls i et veig enamorat d’aquesta dona pèlag. T’enyoro, tot i que et tinc a tocar d’ànima.” El dijous següent, plovia i l’aigua blava els va acollir. Només aquell dijous, Begur va ser Cotlliure... sempre Cotlliure.