Petites coses

Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, pot canviar el món, diu un proverbi africà força suat, que no em serveix del tot, ni molt menys, però que il·lumina certs punts que sovint no tenim prou en compte. De fet, poques vegades a la història haurà estat més vigent i haurà tingut un abast més universal que ara. Vivim temps en què moltes coses depenen de coses petites per protegir-nos de coses més petites encara. Evidentment, que ens en sortim –i de com ens en sortim—dependrà de coses d’una altíssima complexitat. Però també de coses petites. Deixeu-me compartir la meva preferida. A la biblioteca de Prada Casadet, els paperets plastificats que indiquen a quines taules pots seure i a quines no tenen una segona funció: a una cara hi diuen que sí, que hi seguis, que a més de trobar-te a prou distància de la resta d’usuaris, aquell espai ha estat desinfectat; a l’altra, a la qual demanen que giris quan marxis, hi diu que no seguis allà, que aquell espai no ha estat desinfectat encara. Se m’acuden desenes de maneres alternatives de solucionar el mateix problema, però totes són molt més complicades i molt menys efectives. Un paper recto i verso plastificat i dos dels requeriments per fer de les biblioteques –espais imprescindibles per a molts, sobretot ara–espais segurs, la distància i la desinfecció, queden garantits. Mireu de superar-ne l’eficiència. Impossible.

Si defugim el monotema, em continua semblant imprescindible que en el sac de solucions a qualsevol repte o problema a què ens enfrontem com a societat hi incorporem coses petites. Parlem de turisme i de cultura, per exemple. I sí, potser l’aposta pel land art no ens portarà milions de turistes, però potser sí que ens ajudarà a ser diferents. Si només sabem fer grans coses per atraure gent, és més fàcil que siguin les mateixes grans coses que fan arreu. Però parlem de coses més petites encara, de coses tan petites que potser no n’atrau ni un, de turista, però que fan que la vida dels qui vivim aquí sigui una mica millor. La de tots? No, ni parlar-ne, només la d’alguns, però és per això que calen moltes coses petites. Parlo del Cambra Romànica, que avui s’acaba. Una idea petita, feta per gent petita, en llocs ben petits, però que aconsegueix fer del nostre món un lloc una mica més gran i lluminós.