Sense classe

La setmana passada, entre els fogons i l’ordinador, us deia que tenia hora a la perruqueria. No m’ha agradat mai anar a aquests antres d’escalfor pujada de to, de xerrameca absurda, de tortura en forma de massatge al cap, de pudors barrejades, d’armisticis falsos entre persones que fora d’allí van a estiracabells, de fatxendejar de melenes perquè ningú sap que són vòmits o caques de sang negra, de preses de pèl pagant, de xollades de cinc minuts a tretze euros, de tenyir-se de finíssima atzabeja els cabells als quals l’or més fi té enveja i d’or fi els que són negres com la nit...

Amb tots aquests precedents, ja us deveu imaginar que ara, sense poder-me treure el boç, vaig a la perruqueria si us plau per força quan els cabells ja ploren, les grenyes ja no semblen ni un fregall usat, sinó directament digne d’una jubilació merescudíssima, pel carrer algú em confon amb una pidolaire o em faig llàstima a mi mateixa per donar tan poca importància a la pinta que faig. Però sí, vaig fer el cor fort i hi vaig anar... i una mica més i torno cap a casa amb més grenyes que les que duia perquè em va costar déu i ajut no arrencar els cabells a ningú i endur-me’ls-en a grapats guardadets a les butxaques.

Com si s’hagués de certificar que la Covid està arrasant-ho tot (salut, butxaques i senderi), en comptes de sortir de casa amb mig somriure posat i amb paraules amables als llavis per fer més amè això de l’anar sobrevivint, en els vint minuts que hi vaig ser, una senyora va insultar les perruqueres perquè no la podien agafar sense hora, un noi va deixar anar tots els renecs del món perquè l’havien fet fora de la feina i no li feien descompte, un altre es va queixar perquè no podria comprar-se roba ni a les rebaixes i tothom, excepte l’única persona que –m’hi puc jugar el coll– no hauria mentit, va dir, a viva veu i sense que ningú li ho hagués demanat, que havia passat la Covid i que s’ho havia passat tan malament...

Fa anys que duc els cabells molt curts, i de tant en tant faig com la tinent O’Neil, però si les coses continuen igual, me’ls deixaré llargs, ben llargs, perquè una dona a qui només interessa la façana i els diners pugui dir que no tinc classe. Brams d’ase no pugen al cel.